Jordi Muñoz

Un dels efectes de la pandèmia ha sigut una atenció més gran de la població general envers les qüestions mèdiques. En el darrer any i mig s’ha fet habitual trobar als mitjans de comunicació seccions sobre la recerca i el desenvolupament de les vacunes i dels tractaments, o les darreres investigacions sobre l’eficàcia de les diferents mesures de prevenció. Això ha permès que ens familiaritzem molt més amb el procés de recerca en els tractaments mèdics, i hem entès molt millor què vol dir que la medicina es basa en l’evidència.

La medicina basada en l’evidència neix d’un moviment científic als anys 70 que volia introduir millores en la pràctica clínica, que estava, tradicionalment, molt basada en l’experiència, la intuïció i l’expertesa dels metges individuals. Com a complement necessari es va anar imposant la necessitat de potenciar la recerca sistemàtica sobre l’efectivitat dels tractaments, de tal manera que es pogués aprofitar per millorar la pràctica de la medicina. Des de llavors, s’han generalitzat i estandaritzat els criteris i els protocols clínics, i els nous tractaments només s’aproven i s’utilitzen oficialment quan tenen un suport suficient per part de la recerca. Avui dia seria difícilment concebible una medicina que no estigués basada en l’ús intensiu de l’evidència científica per saber quins tractaments funcionen i quins no.

Malauradament, mig segle després, en l’àmbit de l’educació encara estem lluny d’aquesta situació. Moltes de les innovacions en els mètodes, eines i procediments d’ensenyament s’implanten sense que prèviament hi hagi estudis rigorosos que n’avaluïn l’impacte, a partir de la intuïció o de creences poc fonamentades sobre què funciona i què no. És evident que la qualitat de l’educació té efectes molt importants i duradors en el desenvolupament dels infants i joves. Per això, la manca de rigor en el disseny de l’educació no hauria de prendre’s a la lleugera.

Hi ha qui pensa que aquesta pretensió de traslladar la lògica de la recerca mèdica a l’educació és equivocada, perquè la medicina és una ciència, i en qüestions socials com l’educació és molt més difícil establir coneixement objectiu sobre què funciona i què no. Aquesta objecció sovint es fa des del desconeixement sobre el funcionament i l’evolució de les ciències socials, que tenen cada cop més uns procediments i uns mètodes molt estandaritzats i compartits amb altres disciplines científiques.

La manca de rigor en el disseny de l’educació no hauria de prendre’s a la lleugera

On sí que hi ha una diferència important és en un pas previ a la recerca sobre el què, que és en la definició dels objectius. En medicina en general (no sempre) és relativament senzill arribar a un consens sobre l’objectiu que es busca amb un tractament. En canvi, en educació és sempre molt més difícil de consensuar, perquè hi entren en joc qüestions ideològiques.

En abstracte, podem estar d’acord que l’objectiu és la millora de l’aprenentatge. Però no és tan evident què han d’aprendre els infants, quines habilitats han d’adquirir i, sobretot, quins valors s’han de transmetre i reforçar mitjançant l’educació. Aquesta dificultat per consensuar objectius és una de les causes de la paràlisi en l’educació basada en l’evidència. Tanmateix, cal separar els objectius dels procediments i entendre que, un cop acordem democràticament què volem aconseguir amb l’educació, hem de buscar els millors instruments per assolir-ho. I una peça fonamental en aquesta recerca dels instruments és l’acumulació d’evidència científica. Això ens pot respondre qüestions com el pes de la ràtio alumnes/mestres en el rendiment escolar, quin és l’efecte de l’ús de les tecnologies, quina és la millor organització de la jornada escolar, etc. Cal passar del que creiem que funciona a partir de la nostra experiència anecdòtica al que sabem que funciona gràcies a la recerca en educació.

Per això, cal impulsar la recerca en educació, la seva connexió amb altres disciplines i, sobretot, la transferència dels resultats i la seva aplicació en la pràctica educativa a les aules. Tal com passa en medicina, aquesta evidència és un complement (que no substitut) imprescindible de l’expertesa, la intuïció i l’experiència dels professionals de l’educació. La Fundació Jaume Bofill ha impulsat el manifest + Recerca x Millor Educació, que va en aquesta línia. Tant de bo les nostres autoritats i professionals educatius escoltin aquest clam sense prejudicis i aprofitin aquest impuls per aconseguir una educació millor.