Facebook no tanca una crisi de comunicació que ja en té una altra d’oberta. A principis d’aquest mes d’octubre, les empreses de Zuckerberg van trontollar després de dues jornades negres consecutives: la caiguda de Facebook, Instagram i WhatsApp la tarda de dilluns 4 d’octubre i la compareixença al Senat dels EUA d’una extreballadora de la companyia que va denunciar pràctiques nocives l’endemà.
Les xarxes socials són una oportunitat que s’ha convertit en un problema. Instagram difon una vida perfecta i és tòxic per a les adolescents. WhatsApp propaga la desinformació i és tòxic per a les relacions humanes. Facebook distribueix propaganda i és tòxic per a la democràcia mateixa.
Totes aquestes empreses, propietat de Mark Zuckerberg i sota el paraigua de Facebook Inc. –a partir d’ara, Meta–, funcionen amb el mateix model de negoci: generar continguts que captin l’atenció de les persones amb l’objectiu de recopilar el màxim de dades possible de cada usuari per vendre-les.
Podem al·ludir la responsabilitat dels usuaris en tot plegat, ja que al final són ells els creadors d’aquests continguts. Qui genera les imatges ideals que circulen a Instagram? Qui propaga la desinformació a WhatsApp? Qui menteix i polemitza a Facebook? Però seria injust quedar-se només amb aquesta anàlisi, ja que l’algoritme de Facebook dona visibilitat a determinats continguts en detriment d’altres.
A Instagram, per exemple, promou les imatges de noies amb poca roba, mentre que a Facebook mostra més els missatges polèmics que els moderats. I és que el benefici econòmic de totes aquestes empreses passa per davant de la salut mental de les adolescents, de les relacions humanes i de la qualitat democràtica.
Podem imaginar una xarxa promoguda per i per a la ciutadania de Barcelona?
Les solucions proposades, com el trencament del monopoli de Facebook Inc. –o Meta– i l’autoregulació no han donat els seus fruits: la Unió Europea està molt preocupada per la força que ha adquirit la companyia de Zuckerberg en l’esfera pública digital. Les empreses tecnològiques han de responsabilitzar-se de moderar els continguts en els sistemes democràtics? Han de decidir a qui donar la paraula i qui censurar?
Potser la resposta per solucionar les xarxes socials passa per fer-les públiques o, almenys, deixar-les en mans d’empreses amb models de negoci que no segrestin la nostra atenció a qualsevol preu i, en canvi, treballin per crear una veritable xarxa social. Podem imaginar una xarxa promoguda per i per a la ciutadania de Barcelona, per exemple?
Diferents experts assenyalen que la creació i la implementació d’uns serveis tecnològics de caràcter públic, sigui a nivell nacional o supranacional, podrien substituir els serveis de Facebook i resoldre la toxicitat actual. Sempre que s’aborda aquesta qüestió, però, apareix el problema de la massa crítica. És a dir, aquestes plataformes socials de caràcter públic només arrelarien entre la ciutadania si aconsegueixen sumar prou usuaris per resultar útils i atractives per a la comunitat.
Ara mateix, Facebook, WhatsApp i Instagram són difícils de substituir perquè hi tenim totes les nostres connexions i milers de continguts que hem generat, de manera que aquestes empreses de xarxes socials s’han convertit en serveis irreemplaçables. Aquest problema, però, es podria resoldre si aconseguim garantir la portabilitat de les dades del monopoli de Zuckerberg.
El mateix dia que va caure Facebook, dilluns 4 d’octubre, Barcelona impulsava la iniciativa BCNMarket per plantar cara a Amazon. Es tracta d’una plataforma perquè els comerços de proximitat puguin vendre en línia. De moment, ja aplega 2.500 botigues i compta amb centenars de milers de bonus de consum bonificats per l’Ajuntament de Barcelona. Seria possible alguna iniciativa similar per plantar cara a Facebook?
