Un dels debats que va fer aflorar Barcelona en Comú ara fa set anys va ser la necessitat d’establir un model turístic per a la ciutat. Des de la celebració dels Jocs Olímpics, els visitants no han parat de créixer, fruit dels èxits assolits amb la transformació del 92. En aquell moment ja es va haver de fer un pla d’hotels per augmentar els llits disponibles. La Barcelona industrial no disposava de prou capacitat per acollir un creixement de visitants d’una urbs que esdevenia ciutat global.
Aquell èxit anava generant moltes externalitats negatives que semblava que ningú volia veure. Alguns barris de la ciutat van començar a massificar-se els estius, i l’economia de la ciutat encara avui té una dependència excessiva del turisme. Tocava aixecar una altra estratègia turística, que en lloc de continuar creixent regulés i, sobretot, posés al centre les necessitats i els riscos per a la ciutadania. No es tracta d’eliminar el turisme, però sí de contenir-lo.
En aquest sentit, vam aprovar un PEUAT pioner, i just abans que esclatés la pandèmia l’Ajuntament va fer la Declaració d’Emergència Climàtica, que entre molts altres aspectes alerta de les conseqüències ambientals i de la contaminació que genera l’activitat turística massiva. Recentment, ens hem oposat a l’ampliació de l’aeroport del Prat, que podria significar un augment de vint milions de turistes anuals i un increment d’entre el 60% i el 80% de les emissions de tota la ciutat.
Una curiositat: tant el pla d’hotels dels 80 com el PEUAT actual han rebut crítiques ferotges del sector. En el primer cas, perquè consideraven que el creixement de places anava en contra dels seus interessos i no hi hauria prou turistes per a tantes places. Avui clamen contra el PEUAT i s’estiren els cabells si no augmenta la capacitat de l’aeroport perquè s’han adonat que la demanda creix il·limitadament i no volen renunciar als beneficis enormes en joc, encara que el preu sigui carregar-se la ciutat. La miopia d’aquest sector no és cosa d’ara.
Cal revertir l’actual arribada il·limitada de creuers que, en molts casos, no aporten valor afegit ni retorn econòmic
Una de les qüestions que influeix en un model turístic sostenible és l’arribada de creuers al Port de Barcelona, que és el primer port de creuers del Mediterrani. D’una banda, comporta una massificació turística amb un retorn econòmic baix, sobretot en els creuers que fan parada de poques hores. De l’altra, aquestes grans embarcacions generen contaminació i contribueixen al canvi climàtic, amb conseqüències per a la salut pública i el benestar de la ciutadania. També hi vam treballar el mandat passat, i el 2018 vam arribar a un acord amb el Port per fer una modificació urbanística i traslladar l’activitat creuerística al moll adossat, allunyant-la del centre de la ciutat per guanyar 14.000 m² d’espai públic. Ara fem una passa més i demanem un gran pacte entre administracions per posar un límit raonable a l’activitat dels creuers, seguint l’exemple de Francina Armengol a Palma, amb un acord que limita l’arribada al port de tres creuers al dia, dels quals només un pot tenir capacitat per a 5.000 persones.
A Barcelona, del 2010 al 2019 l’arribada de turistes en creuers va augmentar gairebé un 35%, assolint la xifra de 3,10 milions de passatgers el 2019. Som la ciutat europea ambientalment més afectada i que pateix la pol·lució més gran provocada per la crema de combustibles d’aquests creuers, que arriben a emetre 4,8 vegades més diòxids de sofre que el total que emet a l’atmosfera la flota de turismes.
Barcelona és una ciutat magnífica i continuarà acollint visitants d’arreu del món, alguns dels quals arribaran en creuers. El que volem plantejar amb aquest debat no és la falsa dicotomia al voltant del turisme, sinó quin és el límit sostenible –socialment i ambientalment– pel que fa al nombre de visitants. És lògic que calgui revertir l’actual arribada il·limitada de creuers que, en molts casos, no aporten valor afegit ni retorn econòmic i representen una activitat contrària a una economia sòlida per a la nostra ciutat.
Jordi Martí Grau, sisè tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i vicepresident de l’Àrea de Planificació Estratègica a l’AMB
