En acabar la Fira de Sant Roc 2024, els més de 100 voluntaris que l’havien muntat en un temps rècord van complir i fins i tot superar la seva marca en el moment de desmuntar-la. De fet, la plaça va quedar més neta de com se l’havien trobat. Entremig, havien passat per la setantena de parades més de 3.000 badalonins i badalonines en un dels barris més estigmatitzats de Catalunya i que per unes hores es convertia en el que és: un aparador de la diversitat del país, d’aquelles coses que no funcionen o que cal millorar i també dels potencials i de la realitat de les lluites compartides. Defugint simplificacions, Sant Roc es va mostrar el primer diumenge de maig com cada any; com un lloc viu on hi ha tanta gent que treballa i es compromet.
La lliçó de la Fira de Sant Roc, que arribava als 40 anys, no és la fira en si mateixa –al capdavall, un seguit de parades més o menys interessants–, sinó la manera com es munta i es prepara. És a dir, que no és el què, sinó el com. Aquí hi ha la lliçó.
Un exemple petit, però que diu molt i que potser ho diu tot. En aquests temps en què tota inversió és efímera i en què qualsevol petita activitat genera piles de residus plàstics, l’organització va demanar als voluntaris que desenganxessin amb cura el paper d’embalar que decorava les taules i que miressin de fer-ne rotlles per poder-lo aprofitar l’any vinent (és la imatge que acompanya aquest article).
El que cal és senzillament trobar un lloc on començar a fer xarxa i construir alternatives
Fotografia de l’autor
Tota una lliçó de consciència (i pràctica) ambiental, d’austeritat ben entesa i també de cura i delicadesa. Aquest petit acte tan senzill demana, de fet, una alta sofisticació. Implica haver compartit abans uns valors i uns objectius, reclama un compromís concret i orientat als resultats i exigeix una logística ben programada. No són coses que puguem donar per descomptades, ben al contrari: són pràctiques que no són gens habituals en esdeveniments similars en què, malgrat les bones intencions que, en general, inspiren la major part de les festes cíviques i veïnals, les coses massa sovint es fan d’esma i punt.
Hi haurà qui dirà que la Fira és en si mateix una anècdota, o pitjor, un miratge. Que això no és la Badalona real; que això és anar amb el lliri a la mà o que és bonisme… Com si la Fira no servís per assenyalar, precisament, els molts problemes de la desigualtat i la injustícia social en el veïnat. Com si darrere de la major part de les parades no hi hagués gent i entitats que dediquen hores i hores a trepitjar carrer, a ajudar els que més ho necessiten i a denunciar.
Però aquest menysteniment és interessat. Els que el practiquen ho fan, no tant perquè no entenguin el sentit d’una Fira com la de Sant Roc, sinó precisament perquè l’entenen massa bé i toca desviar l’atenció i fer-nos oblidar que els projectes que arrelen ho fan plantant llavors arreu, especialment als llocs aparentment petits o pretesament poc fèrtils, i que és la suma dels petits detalls la que dona força i convicció al més ambiciós dels discursos.
I d’això va la Fira de Sant Roc, de feina conscient i continuada… I que sí; que sí que val la pena organitzar-se. I que no cal un gran escenari ni un eslògan pompós, sinó que el que cal és senzillament trobar un lloc on començar a fer xarxa i construir alternatives.
