Víctor Porres

Cantava La Trinca que “hi ha rius d’un groc tinyós, n’hi ha d’un tornassol oliós, n’hi ha d’un caqui llefiscós i és que de porqueria n’hi ha de tots colors”. A la mateixa cançó –un cert al·legat ecologista i, alhora, sàtira d’un país avergonyit i acomplexat que aspirava a formar part de l’Europa moderna–, deien que als rius es podien trobar “cadàvers de gallina, llaunes de tonyina i raspes de sardina”, però no feien cap referència als microones. Potser perquè, a principis dels anys 80, hi havia molt pocs aparells i eren més cars que un Seat 127.

En canvi, es veu que ara sí que pots trobar microones a la llera del Besòs fent companyia a altres deixalles voluminoses clàssiques com neveres, portes, cadires o rodes de camió. Qui llença aquestes coses al riu? No entenc com algú pot tenir la poca consciència ecològica, la manca d’empatia social i el nul sentit de la higiene per llençar al riu un matalàs o una cadireta infantil de cotxe. Tothom sap que els ànecs i les llúdrigues no dormen al llit ni viatgen en automòbil!

El Parc Fluvial del Besòs ha significat la recuperació de tot el tram final de la conca d’un riu que fa mig segle era considerat un dels més contaminats d’Europa pels seus abocaments industrials i domèstics. Amb una superfície total de 115 hectàrees, actualment és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona, i milers de ciutadans el visiten cada any per passejar, anar en bici o practicar tota mena d’esports.

Però, malauradament, alguns tòtils segueixen considerant la zona com un abocador i els voluntaris de Marea Verde SAB –un grup de veïns de Sant Adrià de Besòs que reivindiquen una ciutat verda i sense contaminació– s’han trobat, amagats entre els canyissars, tamborets, parts de sofà, gàbies per a conills, bidons industrials i, fins i tot, una tanca municipal de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda que encara estan buscant els urbans.

Som uns grans teòrics de la sostenibilitat i ja ens sabem de memòria el color del contenidor on va cada deixalla

Les deixalles que apareixen allà fruit del sexe furtiu i dels botellots són una marranada, i les dels ionquis, a més, comporten un perill per a la salut, però puc entendre el pim-pam del moment i que, amb les presses i l’estat eufòric més o menys artificial, t’oblidis de recollir els preservatius, els pantalons, les ampolles o les xeringues. Ara bé, abandonar un electrodomèstic implica ja traïdoria i, molt possiblement, nocturnitat.

Potser hi ha alguna mena de guia clandestina de l’estil Desfer-se de deixalles voluminoses per a dummies que explica la tàctica per llençar el microones: te’n vas de pícnic a la llera del Besòs i t’emportes els plats, els coberts, l’obrellaunes, el pa, les begudes i, per descomptat, l’aparell per escalfar els canelons, però, com que resulta que no hi ha cap endoll a prop, el deixes allà, li enganxes un post-it que digui “FUNCIONA” i algú ja el recollirà per seguir el cicle de l’economia circular.

I la nevera? Com llences un trasto així? M’imagino que l’escena comença a casa del Tony Soprano, quan la nevera falla i decideix desfer-se d’ella. Amb l’ajuda d’un parell de familiars corpulents amb xandall i escuradents a la boca, la tapen amb una catifa, la carreguen al cotxe, s’aturen a dalt del Pont del Molinet amb els llums apagats, s’asseguren que ningú els observa i la llencen al riu perquè dormi amb els peixos. Després tornen al cotxe i se’n van a encarregar una pizza prosciutto e funghi, però aquesta és una altra història.

Segueixen havent-hi molts irresponsables que no es posen vermells quan llencen les escombraries on no toca

En ple segle XXI, amb el coneixement que ens aporta la tecnologia i tots els avisos de la natura que apareixen als telenotícies sota l’epígraf “conseqüències del canvi climàtic”, estem més conscienciats ambientalment que mai. Som uns grans teòrics de la sostenibilitat i ja ens sabem de memòria el color del contenidor on va cada deixalla, igual que, quan érem petits, coneixíem la identitat cromàtica de cada membre del grup Parchís, però segueixen havent-hi molts irresponsables que no es posen vermells quan llencen les escombraries on no toca.

Quan veig bosses de brossa i altres deixalles recolzades als contenidors, a un metre i mig de l’orifici d’entrada, penso que potser no es tracta d’un acte incívic propiciat per la mandra i una cara dura com l’ampolla de cava que ha quedat òrfena davant del contenidor verd, sinó que, en realitat, al pobre home amb samarreta d’imperi que va baixar a llençar les escombraries el van abduir uns alienígenes just en el moment que anava a dipositar la bossa correctament al seu lloc.

Ja tarda l’Iker Jiménez a dedicar un capítol a aquest extraordinari fenomen paranormal de les deixalles exiliades. Mentrestant, si la nevera s’espatlla, no la llenceu al riu. Truqueu al 012 o als Soprano.