Fa pocs dies que va morir i cada dia la tinc present. Vam treballar junts, uns anys, al departament de Territori de la Generalitat, quan jo n’era el secretari general. La Sílvia va ser l’escollida per l’anterior cap de servei per fer-se càrrec de tota la gestió econòmica de la conselleria. I va acceptar el repte, la responsabilitat i una càrrega de treball feixuga.
Era interventora de carrera, però aquells anys, com m’agrada dir, jugava a la davantera, i no a la defensa. Era molt reservada, però estar amb ella era agradable. M’explicava les penúries econòmiques del departament, les obligacions que no podíem atendre i les vies que veia per mirar de resoldre els esculls del dia a dia de la gestió d’una conselleria que el dia 1 de gener ja no cobria les despeses que tindria durant els mesos següents. Sempre amb un somriure. Sempre esperant que passés alguna cosa que ajudés a arribar al desembre amb el pressupost exhaurit i ben gestionat. I sempre aconseguint-ho. Hi dedicava moltes hores, i mai no posava excuses a l’hora d’explicar com li anaven les coses. Sobretot no tenia mai una mala paraula cap al seu equip, i el defensava arreu.
Res a veure, ben lluny, de la imatge que malauradament està estesa sobre alguns dels servidors públics. Rigorosa, experta, diligent, preocupada i ocupada a fer bé la feina. La Sílvia era un 10.
Em costarà oblidar la Sílvia. I em costarà no pensar-hi quan escrigui sobre l’administració que voldria que tinguéssim, plena de Sílvies
La seva mort m’ha deixat tocat i només penso en la filla que deixa, i que tant li va costar tenir. Una nena de dos anys, pobreta, que tenia la millor mare del món. Una mare independent, capaç de sortir-se’n tota sola a base d’esforç i de talent. La Sílvia va voler tornar a la intervenció general de la Generalitat en la nova etapa, i vam separar els camins quan jo vaig deixar el departament. Havia coincidit amb ella encara algunes vegades, i mai no li havia dit com l’apreciava. Em sap greu no haver-ho fet. Venim i vivim uns moments en els quals els que són alts càrrecs del Govern han de mantenir distància amb la resta de funcionaris, i els funcionaris amb ells. I això limita la relació personal a allò que estrictament crema en el dia a dia. Això és bo per algunes coses, però dolent quan podries lloar el teu equip però has de mantenir-hi una distància que faci impossible creure que hi tens cap mena de connivència. És la conseqüència d’haver anat d’un extrem a l’altre.
La Sílvia tenia 43 anys, només. I més enllà de la catàstrofe, vull deixar per escrit el meu reconeixement i estima per desenes i desenes de servidors públics amb els quals he treballat durant els meus anys de servei públic i que no deuen saber com els valoro. Ho faig. Ho penso. No puc escriure’n els noms, però n’hi ha de tot arreu i de tota mena. Gent que donava el 100% d’ella mateixa cada dia, i que tenia l’actitud que tenia la Sílvia també cada dia. No vull que pensin que quan passem per una responsabilitat no sabem valorar els que tenim al voltant, o que tant ens fa qui són. Formo part d’una escola política que, en paraules del president Pujol, ens demanava que “estiméssim la pols dels camins”, que vol dir estimar la gent, fos qui fos i fos d’on fos.
Repassava fa uns minuts els darrers missatges de WhatsApp que ens vam creuar… Li havia fet arribar alguns dels articles que havia publicat al Línia i li preguntava per la nena… “Molt bé!”, em deia sobre la Mariona… Em costarà oblidar la Sílvia. I em costarà no pensar-hi quan escrigui sobre l’administració que voldria que tinguéssim, plena de Sílvies.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
