Un decret del 2017 va marcar un abans i un després en la funció interventora als ens locals. El va promoure Cristóbal Montoro, ministre popular que també va protagonitzar la llei de sostenibilitat financera de les administracions, el 2012. Buscar informació sobre ell a internet és com buscar-ne sobre una malaltia… Si ho fas sense ser metge, només t’enduràs males notícies. Sigui com sigui, Montoro és el ministre popular que va fer més coses per tornar les administracions territorials i locals a I3 (l’antiga P3), amb un sistema de control financer que les ofega, les qüestiona i les obliga a justificar despeses passant per un viacrucis dirigit per les intervencions de cada ajuntament, que són equips de gent disposada a fer complir normatives que busquen que gastar un euro públic sigui com una visita al dentista per part dels que presten serveis a la primera línia d’atenció a la ciutadania.
Un sistema dissenyat a la perfecció per impedir la despesa, perquè durant anys ha dificultat la contractació de personal mentre ha reforçat la dels equips d’intervenció. Si es tractés d’un equip de futbol, l’administració de l’Estat ha posat un autocar a la porteria i ha fet jugar un equip de defenses, deixant un jugador sol en punta per fer gols.
Així les coses, els ajuntaments han reduït la seva despesa i han sanejat els seus comptes, però, malgrat fer-ho, les regles del joc continuen sent les mateixes: l’autocar a la porteria i un pobre davanter mirant de fer l’impossible.
S’hauria de poder treballar sense que cada expedient que arriba a intervenció sigui l’inici d’un nou maldecap
Seria possible canviar la tàctica i posar més davanters i menys defenses a jugar? Jo crec que hauria de ser-ho. El canvi demogràfic, les noves necessitats socials, les inversions i els manteniments necessiten resposta. I no té gaire lògica que la llei orgànica i el decret, combinats amb la inefable nova llei de contractació pública, actuïn com a sedants de l’acció comunitària.
Hi hauria d’haver màniga ampla? Tampoc. Però té lògica esgotar els tècnics municipals, avorrir els polítics, saturar els serveis administratius i espantar les vocacions de servei públic? Crec que no. Quin és o quin seria el camí del mig? Doncs, com sempre, aquell que deixés clar que els ajuntaments han de tramitar expedients i la intervenció autoritzar-los, posant més èmfasi en el control posterior de la despesa, amb un sistema de penalitzacions objectiu quan allò que es fa no respongui a l’interès general. Això deu ser molt difícil, però potser podríem començar agafant personal que fins ara s’ha dedicat a defensar la porteria i posar-lo a cada unitat gestora perquè comenci a marcar gols. Aquest fet, la reducció del personal que tenim a les intervencions per l’augment del personal que tenim a les unitats de despesa, podria canviar el paradigma. Perquè si són rectes, bons i justos per aturar qualsevol expedient, també ho han de ser per mirar de desencallar-los. El perill i la temença que estiguem consolidant una elit que decideix fins a on deixa anar l’aixeta és una realitat. I una elit que no es pot qüestionar sempre és l’avantsala de problemes més grans.
A mi m’agradaria que, ajuntament per ajuntament, s’anés cada quatre anys a veure els senyors d’Hisenda. Se’ls presentés un pla, se’ls revisessin els comptes i, al final, a cada un, l’Estat li pogués dir “pots gastar tant i torna d’aquí a quatre anys que et revisaré com ho has fet”. I deixar fer. Al cap i a la fi, molt més no farien, però sí que podrien treballar sense que cada expedient que arriba a intervenció sigui l’inici d’un nou maldecap.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
