Fa quatre anys, i som on som després de guanyar un referèndum d’autodeterminació que la gent organitzada va protegir i fer possible contra les porres i la repressió de l’Estat. I que una gran majoria de la societat catalana, fos o no fos independentista, va donar-li suport sortint als carrers en contra de la brutalitat policial i de la persecució del dret a decidir. Aquelles jornades, la de l’1 i la del 3 d’octubre de 2017, són brúixola i ens mostren el camí per on hem de transitar per avançar cap a la independència.
Però som on som. I tenim els partits-pilar del Règim del 78 obcecats a fer-nos passar pàgina i fer-nos canviar de pensament sigui com sigui. Entre ells, els més progressistes de la història, volent-nos fer empassar una taula de diàleg on no es negocia seguint criteris internacionals de resolució de conflictes polítics. I, mentrestant, tenim tot l’aparell de l’Estat aplicant una venjança ferotge i acarnissant-se amb tothom que va col·laborar amb aquella extraordinària fita democràtica o que segueix defensant-la. Aviat serem 4.000 les persones represaliades i això no s’atura. Coincidint amb l’aniversari, s’acumulen fets recents com la detenció del MHP Puigdemont; les declaracions de les encausades del 23-S, víctimes d’un muntatge de terrorisme; noves i altíssimes peticions de sentència pel Holi o per l’alcalde de Sant Carles de la Ràpita; i desenes de multes als que aturen desnonaments.
No, la repressió no s’atura. Tampoc s’atura la persistència per votar independència. Amb majoria absoluta al Parlament des de 2012, a partir de l’1 d’octubre l’independentisme no només ha anat revalidant les victòries electorals, sinó que n’ha millorat els resultats, amb un suport actual del 52%. Finalment, tampoc s’atura la lluita antirepressiva, que aquests dies s’enforteix a Girona amb la constitució de l’Assemblea Nacional Antirepressiva.
El pitjor que ens pot passar és que assumim el marc de l’estabilització autonòmica i que allunyem l’horitzó de la independència
Aquells dies de fa quatre anys són poderosos. I ho són perquè vam exercir poder popular autèntic. Vam perdre la por, i érem moltes, i organitzades. I això els espanta. La gent no s’adona del poder que té, com diu el gran Joan Brossa. El poder de la gent, organitzada i sense por, els posa en perill i esquerda el seu sistema de privilegis. Esquerda el poder del Règim del 78. El de l’IBEX 35. El de les grans fortunes i les oligarquies que copen els llocs estratègics dins del funcionariat de l’Estat, la judicatura, la banca, els consells d’administració dels grans oligopolis i la política corrupta. La monarquia que roba i delinqueix impunement. El franquisme pervivent. Les essències de l’Estat imposat es basen a mantenir aquest muntatge. Un muntatge en mans d’una minoria que trontolla si la majoria diu prou, s’organitza, lluita i es planta. Sobretot si qui diu prou és una nacionalitat històrica clau per a l’economia extractiva de l’Estat, com ho és Catalunya.
Per això van a totes en contra de la protesta. Van a la caça i captura de la dissidència. I no rectifiquen malgrat els avisos del Consell d’Europa, de Nacions Unides o del Tribunal Europeu de Drets Humans, que alerta per les euroordres i l’empresonament de presos polítics, per la no investigació de tortures o per no corregir les restriccions dels drets a la llibertat d’expressió, reunió i associació (el dret de protesta) que limiten dràsticament les accions de la societat civil en defensa dels drets humans. La Llei de Seguretat Ciutadana (Llei Mordassa) i les últimes reformes del Codi Penal són les principals armes de l’Estat per escarmentar la dissidència, per restringir-la i silenciar-la, sobre la base de considerar l’exercici d’aquests drets com un problema d’ordre públic i seguretat i no com un exercici propi de tota democràcia. En aquest sentit, Espanya és l’Estat del món amb més artistes empresonats, com consta a l’informe Freemuse, ONG consultora de l’ONU que defensa els drets dels artistes a tot el planeta. I aquesta dada és només un dels indicadors de la mala qualitat democràtica que impera.
I en aquest context, l’independentisme, tant el social, popular i associatiu com el polític, segueix desconcertat respecte de quins són els pròxims passos a fer. La frustració i el dol per tota la repressió patida, i per no haver implementat la República Catalana declarada, així com per la falta d’entesa estratègica per acumular forces i poder seguir avançant, ens debilita enormement en un moment en què cal precisament tot el contrari. Reactivar-nos per preparar els nous embats. El pitjor que ens pot passar és que assumim el marc de l’estabilització autonòmica i que allunyem l’horitzó de la independència. Per això la proposta d’un referèndum dins d’aquesta legislatura, i la d’aprofitar l’embranzida d’Escòcia per situar l’autodeterminació a l’agenda europea, és una bona proposta.
Finalment, i aprofitant aquest article per homenatjar i convidar a reactivar el cicle de l’octubre de 2017 i tot el que l’envolta, una darrera reflexió: per avançar cap a la independència caldrà que l’independentisme faci seva l’agenda social del país. La lluita cap a la República Catalana ha de ser també la lluita per un país més just al servei de la gent treballadora, la majoria de la gent.
