El referèndum de l’1-O és un episodi emblemàtic de desobediència civil. És la culminació d’un cicle de mobilitzacions que s’enceta amb la manifestació multitudinària del 2010, de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que buida de contingut el nou Estatut. L’independentisme guanya terreny per una percepció generalitzada respecte de la incapacitat de reforma de l’Estat que es combina amb la constatació d’una corrupció estructural en plena crisi econòmica. La independència és un objectiu nítid que galvanitza un descontentament general entre la societat catalana; és un ideal-objectiu per desempallegar-se d’un Estat que ens nega la realitat nacional i que alhora parasita l’esforç col·lectiu en un context de retrocés del progrés.
Però el procés polític i de mobilitzacions que clou amb l’1-O no culmina amb un mandat inapel·lable. Perquè el referèndum no és legalment vàlid en el marc d’una democràcia formal que forma part d’un context geopolític potent i estable, la UE; perquè una part de la societat catalana no hi participa i només posteriorment es mobilitza com a reacció al procés independentista; perquè no hi ha forces polítiques significatives exteriors (institucions polítiques aliades) que reforcin el caràcter que nosaltres vam donar al referèndum; perquè el relatiu benestar general de la societat catalana la incapacita per a un procés insurreccional sostingut… En síntesi, perquè ni les institucions catalanes ni el conjunt del moviment independentista tenen prou poder per traduir un episodi icònic de desobediència en la culminació d’un procés d’alliberament nacional.
Però, amb tot, el republicanisme català disposa d’un espai polític valuosíssim que s’ha de liderar políticament, un cop el denominat Procés ha entrat definitivament en una via morta arran de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. En l’etapa que tot just ara s’obre, l’objectiu ha de ser reconstruir un espai d’esquerra plural, que mostri tanta capacitat de sumar força popular en pro del progrés social i nacional com la de mantenir el rumb cap a l’autodeterminació; que tingui per objectiu indiscutible governar i alhora enfortir l’organització a cada barri i municipi dels Països Catalans; que capti els millors actius en gestió pública i tingui un diàleg fluid amb el conjunt de la societat civil catalana… En síntesi, que mostri capacitat per liderar, manar i mobilitzar trenant indestriablement progrés social i alliberament nacional.
Ara és hora de concentrar forces per arrencar un acord a l’Estat que impulsi la nostra sobirania i ens preservi com a nació
Per tant, la qüestió ara no és parlar d’alguns noms als quals confiar una nova etapa, perquè, si n’hem de parlar, ha de ser per incloure’ls tots, des del primer fins a l’últim, en un acord sobre l’estratègia política d’ara endavant. Dit d’una altra manera, no es tracta que el o la líder es faci una organització política a mida; es tracta que els líders mostrin capacitat per liderar l’acord de base sobre un nou temps polític. No es tracta de qui, sinó de què. Sobre l’acord que fonamenti l’estratègia a seguir s’erigiran disciplinades les veus que l’hagin de representar. Així, amb tot i amb tothom, personalment penso que, tan aviat com sigui possible, necessitem dotar-nos d’una política que:
− Introdueixi ordre en la política. L’ordre és un concepte bescantat per l’esquerra, però és convenient repensar-lo en un sentit progressista, ja que en un context ple d’incerteses, volatilitats polítiques i ziga-zagues emocionals, l’ordre és un valor en potència. Perquè porta associats altres conceptes també importants, com ara els de seguretat, protecció i certesa. En un marc sociològic de moltes incerteses que escapcen els objectius vitals de progrés, és fals que la gent s’hi adapti i acabi sentint-s’hi còmode. Necessitem protecció. La majoria de totes les persones que estan més enllà de les primeres corones de les militàncies estan assedegades d’intel·ligibilitat, intel·ligència i un projecte mínim de certeses. Volen ordre a l’horitzó.
− Governi per a les majories. Convé fixar l’atenció en les condicions de prosperitat de les classes populars. És un fet que el desenvolupament econòmic es combina amb un agreujament de la precarització de les condicions de vida dels catalans i les catalanes. Condicions de treball que ja no són automàticament palanca d’inclusió social i que tornen fràgils moltes vides i condicions draconianes del mercat immobiliari que trenquen amb trajectòries d’emancipació i multipliquen el risc d’exclusió social. Dos exemples de situacions socials objectives que requereixen un govern fort que transmeti a la gent d’aquest país que serà capaç d’afrontar les situacions de precarietat i d’emergència socials que van condicionant grans capes de la població i que, en conseqüència, llasten el progrés del conjunt de la nació.
− Influeixi sobre l’Estat. Mantenir una praxi política a llarg termini orientada a la sobirania no és contradictori amb una pragmàtica política que defensa conquestes parcials en benefici dels interessos de país. En aquest sentit, és necessari exercir influència sobre el marc institucional espanyol. Defensar els interessos de país en una ocasió significarà concretar una transferència pendent, en una altra frenar la dreta. La utilitat política d’un projecte emancipador és aprofitar les oportunitats de la conjuntura tot mantenint objectius finalistes, com el de l’autodeterminació. És el que han acabat acceptant les organitzacions polítiques de les nacions sense estat en el marc dels processos d’alliberament nacional en curs d’Europa Occidental (Irlanda del Nord, Euskadi, Escòcia).
− Exerceixi l’autodeterminació en clau de sobirania. Som independentistes perquè que hem constatat que l’estat espanyol té per tradició blocar l’acomodació constitucional d’altres nacions a la denominada espanyola. Constatat el fet, l’objectiu de l’alliberament nacional ha de considerar la nostra pròpia capacitat de poder social i polític, el context europeu d’estabilitat geopolítica on som i les mateixes interdependències ibèriques. També sabem que l’autonomisme no farà perviure el nostre país: el seu temps ha passat i els seus recursos s’han esgotat. Ara és hora de concentrar forces per arrencar un acord a l’Estat que impulsi la nostra sobirania i ens preservi com a nació, i fer-ho solidàriament amb bascos i gallecs. És temps de comprendre que l’estratègia d’autodeterminació s’ha de dirimir entre conquerir sobirania respecte de l’estat espanyol per tal que Catalunya pugui actuar com a Estat i, alhora, promoure el federalisme en el marc de la Unió Europea, de comú acord amb els processos d’alliberament nacional de les altres nacions sense estat que a Europa conjuguen una política de radicalitat democràtica amb el reconeixement polític de les seves realitats nacionals. Aquest camí produirà l’arribada de l’emancipació nacional en les condicions del segle XXI.
