El president del govern espanyol ens ha brindat un episodi d’introspecció sentimental. En una carta a la ciutadania ens plantejava si valia la pena continuar a la presidència del govern vistes les agressions de les estructures de combat de la dreta i l’extrema dreta incrustades en els mitjans de comunicació i l’aparell judicial, aquest cop centrades en la figura de la seva dona. El mòbil d’aquesta introspecció és que està profundament enamorat de la Begoña. Molt bé. Després de cinc dies d’introspecció, dilluns passat va resoldre que continuarà al capdavant del govern i farà política. Però, quina política?
La persona singular Pedro Sánchez ha centrat l’atenció popular perquè ha afirmat clarament que els seus sentiments prenen més relleu que la responsabilitat derivada d’una funció tan important com és la presidència del govern de l’Estat. L’episodi reflexiu de cinc dies ens ha embolicat en un curiós aiguabarreig entre sentiments i política, a l’espera d’un acte final romànticament heroic. Tant ha estat així que la decisió final del president de continuar amb el càrrec ha generat decepció. L’èpica de l’assumpte hauria estat concloure deixar de ser president, marcar un full de ruta per a una nova presidència i lliurar-se en cos i ànima a defensar la família enfront de la reacció. Tant que discutim el romanticisme i resulta que ens atrapen els romàntics.
I és que vivim una època d’autèntica fascinació pels sentiments. En el terreny de l’ètica, el sentit de ser és l’individu que sent més que no pensa. El mercat dels serveis personals va ple de matèries sentimentals: què sentim i com gestionem els sentiments genera tota una activitat econòmica psicoterapèutica. La política, imbuïda d’aquest clima d’època, no es queda enrere: la figura del líder pren renovada força, però alhora ho fa des d’un personalisme més emocional que polític. El mètode de la política actual és la comunicació, i comunicar és un acte personal més que l’expressió d’una organització. El polític mira de captivar un públic mitjançant l’expressió de sentiments, ja que són un valor a l’alça i tothom en té. En canvi, no tothom té idees polítiques.
L’expressivitat sentimental dels polítics proporciona espectacle i ens distreu conjunturalment, però a llarg termini ens fa ser irrellevants i inefectius
Mostrar públicament sentiments pot ser atractiu. De qui ho fa diem que mostra la seva faceta més personal i, afegim, vulnerable, un altre adjectiu que ens agrada sobreexplotar cada cop que discursegem. La vulnerabilitat humanitza. Tots som vulnerables és un dels lemes preferits del progressisme liquat del segle XXI.
Però la política són principalment fets, no sentiments. L’acció política es dirimeix entre relacions de poder, entès com la via de poder realitzar coses, com, per exemple, aconseguir objectius d’organització social que millorin objectivament les condicions de vida de la gent. La política és acció i, per tant, depèn més del coneixement analític i contextual que dels discursos sentimentals propis del romanticisme postmodern. Hi ha qui dirà que això no és així, que la política depèn més que mai de la seva capacitat comunicativa i de la personalització de les causes. Que depèn essencialment del relat que pugui proporcionar a un públic concebut més com a audiència de consumidors que com a ciutadans. Podria ser, però jo defenso que aquest és el problema: el fet de desvincular la política de l’acció concreta i dels fets contrastables per lliurar-la a les mans dels aparells de comunicació que malden per fixar missatge en el marasme de la sentimentalitat.
A parer meu, la qüestió clau és que, si la política democràtica es lliura completament a l’expressió de sentiments, sent evident que aquests s’expressen sempre en primera persona, com podem unir col·lectivitats a favor de la consecució de determinats objectius que considerem justos o necessaris? Els sentiments poden guiar decisions personals, però no decisions polítiques. Els sentiments no estan subjectes a la racionalitat, les decisions polítiques sí. L’activitat política democràtica és racional, raonable i pragmàtica o no és. L’expressivitat sentimental dels polítics proporciona espectacle i ens distreu conjunturalment, però a llarg termini ens fa ser irrellevants i inefectius. Perquè si no podem mostrar per la via dels fets la vàlua de l’acció política, la qual es mesura per la seva pragmàtica capacitat de realització, què hi guanyem col·lectivament si només podem mostrar que som éssers disposats a airejar els nostres sentiments?
