Oriol Lladó

He deixat reposar uns mesos aquestes notes personals sobre ‘El fill del xofer’, l’assaig literari de Jordi Amat sobre Alfons Quintà, publicat en català per Edicions 62. Tant és així que vaig llegir-lo quan el llibre just començava el camí de la segona edició i ara ja m’he descomptat pel que fa a les successives edicions d’aquesta ‘falsa’ biografia!

‘El fill del xofer’ desborda el personatge. En realitat, el llibre és un assaig –escrit amb eficient tècnica literària– sobre els tentacles i els vels que operen en qualsevol poder. El llibre és com una falsa biografia, deia, perquè funciona com a mirall del país i les seves febleses i esdevé ben aviat una aproximació a l’omnipresent Jordi Pujol, l’altra part del puzle Quintà.

Perquè, en realitat, ‘El fill del xofer’ és una crítica (àcida) a un moment fundacional. A mi m’ha suggerit un prec reeixit per a la relectura del passat recent que, en posar llum sobre un dels seus protagonistes, encara fa més imperativa la feina d’assenyalar el còmode desenfocament que mantenen altres protagonistes del moment. Des de la ficció, en Gonzalo Torné al seu ‘Corazón de la fiesta’ publicat per Anagrama el 2020 assenyala aquestes vergonyes estructurals, la gran teranyina d’impunitats sumades.

Al final, Quintà no és una anècdota, una anomalia, sinó la conseqüència d’un disseny estructural deficient. L’obra de Jordi Amat a mi m’ha funcionat com una mena de revers d’un altre assaig molt interessant publicat aquests darrers mesos, ‘Els fundadors’ de Raül Garrigasait. Al costat de la història d’aquells homenots que buscaven a principis del segle passat posar al dia les paraules dels clàssics amb una empresa cultural d’altíssim nivell, és a dir, allà on el país brillava amb ambició i excel·lència, aquí trobem el fangar i el joc de les prebendes.

Que en la construcció del país totes les perifèries guanyin centralitat. Que la perifèria també és, en realitat, una construcció de poder

És interessant mirar-se ‘El fill del xofer’, en la mesura que és un llibre sobre el poder i els seus mecanismes, precisament des dels seus marges, des de la perifèria que conformen ciutats com Badalona. Al llibre hi surt l’Eixample, els ports lluminosos del Garraf i aquest Empordà convertit en centre de l’univers… Però, i l’àrea metropolitana?

Aquest és un decorat indiferent per on passa un cotxe de luxe rabent per l’autopista del Maresme, o el negoci sucós immobiliari enquadrat en la lògica merament extractiva. De fet, Badalona hi apareix en diferents moments amb l’operació urbanística de Montigalà, que per sort no va prosperar. És el recordatori de la nostra col·lateralitat en el projecte de construcció de país.

Per sort, al costat de les tupinades d’aquell moment –pròleg de Luigis i Prenafetas amb el Pretòria–, Pasqual Maragall liderava una reflexió al voltant del territori i especialment del gran continu urbà al voltant de Barcelona. Aquella mirada ha aguantat molt millor el pas del temps, però ha quedat a mitges.

‘El fill del xofer’ és més que una biografia. És, si el sabem aprofitar, un accelerador del debat, i per a mi és un recordatori sobre la necessitat de no conformar-se amb el cinisme i el fals pragmatisme (en realitat, egoisme) dels Quintàs de torn… És a dir, dels Quintàs d’avui. Que a les taules del poder d’avui cada vegada hi hagi més llum i més veus… I que en la construcció del país totes les perifèries guanyin centralitat. Que la perifèria (sigui la territorial, l’econòmica, la cultural, la de gènere…) també és, en realitat, una construcció de poder.