A Madrid hi ha polèmica pels concerts al Bernabéu. No m’estranya, atès que a casa nostra ja portem una llarga temporada debatent quina és la millor solució possible per fer compatible el lleure nocturn, l’activitat cultural en espais públics i el dret a un descans sense excés de sorolls i circulació elevada de persones. Però convé clarificar algunes coses per evitar que els conflictes d’una ciutat es traslladin injustament a una altra, fent generalitzacions del que són dinàmiques i realitats molt diferents.
No és la meva feina opinar sobre els models de gestió de l’espai públic i les polítiques culturals d’altres ciutats, però cal dir que el Bernabéu és una propietat privada que cedeix els drets d’explotació a un tercer, sota unes condicions determinades i cal suposar que amb el corresponent permís de l’Ajuntament. Caldria preguntar-se quines són les exigències que ha plantejat el consistori per habilitar aquest espai i quines són les garanties exigides en termes de control de so i mobilitat. Probablement no s’han complert adequadament en la mesura que s’anuncia una possible sanció al gestor. En aquest cas, el debat és de caràcter administratiu i s’ha de circumscriure en el marc dels límits de l’activitat privada en entorns urbans.
A Barcelona no tenim cap macroespai privat que hagi volgut endegar una proposta d’activitats d’aquesta naturalesa en un lloc densament residencial, i és poc probable que obtingués el corresponent permís municipal. Aquí el debat envers les iniciatives privades es limita a espais de dimensions molt més petites que oscil·len entre les 3.000 persones que poden entrar a Razzmatazz i les 150 de sales com l’Heliogàbal. Tots aquests locals estan subjectes a una considerable pressió mediàtica i associativa que sovint no té del tot en compte les inversions per reduir externalitats que han fet, la seva tasca de control sobre mals usos de l’espai intern i extern o la seva complicitat amb la comunitat artística local i amb el veïnat.
Barcelona és una ciutat que ha fet els deures en matèria de programacions musicals i convivència social
La resta d’espais són de titularitat pública i, tret de l’excepció del Poble Espanyol, tots es gestionen directament des de l’Ajuntament. Aquesta característica atorga als espais un enorme plus de responsabilitat i complicitat dual (amb els sectors musicals i amb el veïnat). Per començar, a tots ells hi ha una limitació de dies d’ús per a la celebració de festivals o activitats musicals amb públics massius. Aquesta limitació, que ha estat debatuda amb el veïnat, estableix una restricció afegida respecte dels horaris dels concerts, de tal manera que al Fòrum, per exemple, només pot haver-hi 24 dies d’activitat musical a l’any, dels quals més de la meitat han d’acabar abans de les 12 de la nit. A més, els festivals han de participar en les despeses afegides que generen en àmbits com la neteja o la seguretat, no únicament dins del recinte sinó als seus volants. És evident, però, que hi ha activitat musical en altres espais públics de la ciutat: al Poble Espanyol, a l’Estadi Olímpic o al Palau Sant Jordi, per exemple, i a tots ells existeixen restriccions similars i condicions força exigents per als operadors en relació amb la proximitat d’espais residencials i amb les seves característiques tècniques. A Barcelona se celebren moltes Festes Majors i de manera irregular poden haver-hi altres actes lúdics als districtes, però en general els mecanismes de control i de respecte a la convivència funcionen raonablement.
Barcelona és una ciutat que ha fet els deures en matèria de programacions musicals i convivència social. Hi ha i hi continuaran havent queixes pels dos costats, però els fonaments d’una societat que és capaç de donar sentit al descans i alhora a l’activitat cultural i al lleure tenen una sòlida construcció.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
