A les Jornades Feministes, que recentment hem celebrat a Santa Coloma de Gramenet, hem tingut l’oportunitat d’escoltar la Nadia Ghulam, activista i escriptora afganesa, en un diàleg sobre la situació de les dones a l’Afganistan al llarg d’aquests cinquanta anys de conflicte bèl·lic i de l’opressió i vulnerabilitat extrema que s’han agreujat arran de l’ofensiva i ressorgiment del règim talibà al país. Una de les frases que recordem de la Nadia, que reflecteix molt bé les conseqüències d’un conflicte bèl·lic, és que “un dia de guerra suposa deu anys d’endarreriment per a un país”. En el cas de les dones, a més, els conflictes armats disparen les desigualtats ja existents als territoris respecte de la població masculina, tant en drets com en llibertats. En el cas de la Nadia, després de sortir de l’hospital per l’impacte d’una bomba a casa seva, durant deu anys es va fer passar pel seu germà difunt per poder evadir les estrictes prohibicions del règim talibà contra les dones, com ho explica al detall a El secret del meu turbant (2006). D’aquesta manera, va poder guanyar llibertats i fer tot allò que havien limitat a les dones, des de treballar i poder obrir negocis fins a anar en bicicleta o quedar amb amistats. A partir del 2006, fugint de la barbàrie d’aquell país, i gràcies a l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), va poder arribar a Badalona, on resideix actualment com a dona refugiada. A Catalunya s’ha pogut recuperar físicament de les conseqüències de la guerra, s’ha format i hi ha establert vincles forts. Mai oblida el que va viure en la pròpia pell. Tampoc la seva família, que s’ha hagut de quedar a l’Afganistan. Ni vol que quedi en l’oblit la vulneració constant de drets fonamentals que estan patint especialment les dones, doblement oblidades al seu país d’origen.
Cal recordar que, malgrat que els mitjans de comunicació ara només parlen del conflicte bèl·lic de Rússia contra Ucraïna, en aquests moments hi ha 51 guerres i conflictes armats actius. Tots comparteixen, malauradament, una mateixa realitat: les dones i les nenes són tractades com a botins de guerra, i allà on es produeixen disparen les desigualtats de gènere ja existents. Les violacions sistemàtiques són una pràctica habitual com a forma de tortura i estratègia de la por i, alhora, quan són capturades, sovint moltes dones són convertides en esclaves sexuals. El 2014 vam conèixer que, a Nigèria, el grup armat Boko Haram va segrestar 279 alumnes d’una escola de Chibok, i avui dia es continuen produint segrestos massius d’escolars, malgrat que no es parli d’elles. En aquell país, el tancament massiu d’escoles també ha donat peu a un augment dels matrimonis prematurs i dels embarassos precoços, i a la vegada s’ha generat una crisi humanitària amb més de dos milions de persones desplaçades i refugiades. Només al Iemen tres milions de dones i nenes estan en risc de patir violència de gènere, i a Síria la guerra ha fet multiplicar els abusos, les violències sexuals, el matrimoni infantil forçat i la violència masclista, segons dades d’Amnistia Internacional.
Com ens recordava la Nadia a les Jornades Feministes de Santa Coloma, a l’Afganistan, des de la presa de poder dels talibans, i com passa a molts territoris d’arreu del món, les dones han perdut tots els seus drets humans fonamentals. Ara no se’ls permet treballar o accedir a una educació, i moltes artistes, esportistes, polítiques, líders o activistes com la Nadia o han hagut de fugir del país o bé continuen atrapades i sotmeses a aquell horror en contra de la seva voluntat.
Les administracions i governs locals hem d’avançar a favor del lideratge femení en els processos de pau
A aquesta crua i dura realitat s’hi suma el fet que, en els processos de negociació de pau als territoris, les dones hi estan infrarepresentades, cosa que ja ha demostrat que dificulta la consolidació dels acords. Segons ONU Dones, les probabilitats que un acord de pau es mantingui com a mínim quinze anys augmenta si participen les dones en els processos de prenegociació, negociació i implementació dels pactes. Per contra, al voltant de set de cada deu processos de pau per tancar conflictes armats produïts entre el 1992 i el 2019 no van incloure ni una sola dona com a mediadora o signatària. En països en conflicte o postconflicte, la representació de les dones al Parlament només arribava al 18,9%. Per tant, és urgent impulsar la participació i lideratge de les dones als governs d’arreu del món i especialment dels països en conflicte. I, de fet, ja l’any 2000 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar una resolució (la 1325) sobre les dones, la pau i la seguretat que reconeixia que la guerra afectava de manera diferent les dones i que calia augmentar el seu paper en la presa de decisions respecte de la prevenció i resolució de conflictes.
Des dels governs locals, ciutats i pobles podem fer-hi molt! Si ens centrem en el paper com a territoris d’acollida de persones refugiades, és fonamental la tasca d’acompanyament i suport, sobretot de les dones, perquè es puguin formar i dotar-les d’oportunitats per poder fer un projecte de vida digne. És la manera d’ajudar-les a poder trencar amb els imperatius de desigualtats: per ser dones i per ser refugiades. A Santa Coloma de Gramenet, i des de La Ciba, espai de recursos per a dones, innovació i economia feminista, tenim molt clar que hem de donar suport integral a aquestes dones en la cura de les ferides emocionals i en la tasca d’acompanyament per a una vida de drets i de creixement personal i professional. Moltes dones de països en conflicte, que allà eren metges, advocades, arquitectes o mestres, arriben aquí sense poder reconèixer els títols formatius. Cal pensar en elles i també en les que no tenen cap mena de formació. Com la resta de dones autòctones, molt sovint hi ha una altra bretxa de desigualtat evident, que és la digital. A Santa Coloma tenim en marxa el programa Competents, una línia formativa en digitalització per fomentar l’ocupació de les dones. Cal recordar que els darrers anys el sector tecnològic està esdevenint motor econòmic i de transformació social. Des de La Ciba, mitjançant una política pública activa, apostem per un model innovador que té per objectiu, no només l’accés a les noves tecnologies, sinó el foment de la participació femenina en el disseny i el desenvolupament tecnològic.
Per tant, és urgent que les ciutats i els governs locals posin el focus en la incorporació del talent de les dones i a facilitar la seva incorporació al mercat laboral i polític. Que estiguin al centre de la presa de decisions, sobretot pel que fa a la prevenció i resolució de conflictes, tenint sempre molt present que, com diu la Nadia Ghulam, l’educació és la llavor de la pau.
Núria Parlon Gil, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet
