De la mateixa manera que es parla de la crisi climàtica, fa temps que hauríem d’haver començat a parlar de la crisi de l’habitatge. A nivell global, l’habitatge ha esdevingut un bé d’inversió per al capital especulatiu, així com una font d’actius bancaris. Tal com explica Saskia Sassen, la lògica de l’expulsió està vinculada amb l’existència de ciutats globals, ciutats (o podríem dir regions metropolitanes) que estableixen les fronteres entre els que tenen i els que no tenen. El capital financer no és quelcom que funciona només a través d’internet i d’un suposat núvol financer que no veiem, sinó que s’instal·la en localitzacions molt concretes, on pot invertir i ocupar espais urbans que guanyen valor, provocant un augment de preus, inabastables per a la població resident de classe treballadora o fins i tot de classe mitjana.
Efectivament, els preus de l’habitatge ja no depenen només de dinàmiques locals, sinó sobretot de lògiques financeres globals, que evidentment els governs poden afavorir, com va fer el Partit Popular atorgant la nacionalitat als compradors d’immobles amb un valor superior a mig milió d’euros. El turisme global té un comportament depredador sobre l’habitatge a les ciutats turístiques que també intervé en l’augment de preus desmesurat i en la manca d’oferta per a la població autòctona. En l’etapa posterior a la pandèmia aquesta pressió turística s’ha accentuat, accentuant la crisi de l’habitatge fins a uns nivells difícils de suportar. A Vilassar de Mar, per posar un cas, hi ha uns 230 habitatges turístics. Què passaria si tots aquests habitatges es posessin al mercat de lloguer? El panorama seria molt diferent.
Ja no es tracta de pensar només en les famílies més vulnerables, que són expulsades literalment de casa seva per anar a parar en pisos socials o en recursos provisionals que l’administració i les entitats socials no tenen amb prou quantitat per assumir totes les emergències produïdes per la lògica del mercat immobiliari i de la precarietat laboral. Aquesta situació ja està afectant les famílies i les persones que tenen feines estables, feines a l’administració o en sectors de salaris mitjans o alts. I encara afecta més totes les persones joves que tenen salaris baixos i que estan en edat d’emancipar-se.
Hem d’evitar que trobar un lloc digne per viure es converteixi en una odissea
Què ha de fer l’administració davant d’aquesta situació? És clar que necessitem una legislació que posi per davant el dret a l’habitatge enfront del dret a la propietat privada. És a dir, que consideri els immobles com un bé de necessitat pública i que limiti el seu ús per a l’especulació. Això no exclou que la propietat arrendatària pugui obtenir-ne beneficis, però entre això i creure que pel fet de tenir un habitatge en lloguer podrem viure de renda hi ha una certa distància. Per tant, cal canviar la legislació existent en matèria d’habitatge i propietat immobiliària per tal de fer complir el dret fonamental a una llar i alhora regular un mercat que està sotmès, més que mai, a dinàmiques especulatives que van més enllà dels beneficis desitjables.
L’any 2020, el Parlament de Catalunya ja va aprovar la Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, que va limitar l’augment dels lloguers en els municipis amb un mercat més tens. Una llei que van recórrer el Partit Popular i el govern espanyol de PSOE i Podemos i que el TC va suspendre adduint conflicte de competències, malgrat que Catalunya té competències plenes per exercir aquesta funció. Encara esperem la corresponent llei estatal.
Mentrestant, què poden fer els municipis? A curt termini, molt poc. A llarg termini, és clar que cal una política de creació d’habitatge públic, a més d’afavorir l’existència d’una borsa pública de lloguer on els propietaris i els llogaters puguin trobar un espai de mediació i de garanties. Més enllà de cobrir emergències, que n’hi ha moltes, és evident que l’objectiu és regular i intervenir en els preus del lloguer perquè s’ajustin al nivell dels salaris de la població. I això implicarà prendre decisions radicals, com limitar molt els pisos turístics i obligar els grans tenidors a participar en la creació d’habitatge públic de lloguer. En el futur immediat, l’administració haurà de fer un paper de mediació fonamental per atendre les diverses necessitats dels ciutadans (gent gran, gent jove, famílies pobres…), l’interès públic vinculat amb l’urbanisme i la cohesió social i els interessos també legítims dels propietaris d’immobles.
En el passat, els ajuntaments van ser responsables, en part, de la bombolla immobiliària que va esclatar amb la crisi del 2008, promovent habitatge públic de compra. Haurien d’haver après la lliçó. La solució no és només crear habitatge, sinó fer polítiques públiques pensant en l’objectiu final: la possibilitat d’evitar que trobar un lloc digne per viure es converteixi en una odissea. Frenar i revertir la situació de crisi de l’habitatge.
Marta Rovira Martínez, alcaldable d’ERC a Vilassar de Mar
