El passat dijous 30 de maig s’aprovava al Congrés dels Diputats la Llei de l’Amnistia, que inclou tots els delictes que jutges i fiscals han imputat tant a líders polítics i socials com a persones totalment desconegudes per a la majoria de la població que l’única cosa per la qual han treballat és perquè Catalunya, la societat catalana, pugui decidir el seu futur polític lliurement.
Per entendre l’abast que tindrà l’aplicació d’aquesta llei, segons estimacions de diverses entitats que han anat recopilant els casos en què la judicatura espanyola s’ha inventat acusacions tan greus com les de terrorisme, amb penes de 8 a 14 anys de presó al Codi Penal espanyol, seran entre 500 i algun miler de persones les beneficiades per l’amnistia.
Aquesta victòria política de l’independentisme i de la democràcia no és ni un punt final ni apareix de cop i volta a l’escenari polític. Recordem com el mateix Pedro Sánchez o Salvador Illa, entre altres, ridiculitzaven aquesta opció públicament fins a la darrera campanya electoral de les eleccions espanyoles.
Fent repàs del trajecte que ens ha dut a l’amnistia, ens hem de situar a la tardor del 2019, amb la sentència del Tribunal Suprem contra els líders polítics i socials de l’1 d’Octubre. La resposta a aquella sentència va ser doble: per una banda, manifestacions al carrer, exercint el dret a la protesta que qualsevol democràcia de qualitat hauria de garantir. Per altra banda, amb la confecció i aplicació d’una estratègia política que començaria el gener del 2020 amb la investidura, per part d’Esquerra Republicana, de Pedro Sánchez al govern espanyol i la consagració de l’estratègia de negociació entre iguals entre el Govern de Catalunya i el govern de l’Estat.
Aquesta estratègia va ser ridiculitzada a banda i banda. A nivell espanyol, el mateix PSOE posava pals a les rodes a qualsevol possible avenç, mentre que a Catalunya, Junts i part de l’independentisme acusaven els republicans de traïdors per haver obert aquesta via.
Doncs bé, ara més que mai s’ha de reivindicar aquesta via de la negociació. Perquè si no s’hagués actuat de forma coordinada a nivell internacional, aconseguint resolucions de les Nacions Unides i del Consell d’Europa, a banda de victòries judicials, i aquí no s’hagués mantingut l’estratègia de la negociació, no hauríem arribat on hem arribat.
Malgrat les ridiculitzacions de l’estratègia de la negociació a banda i banda, ha estat l’eina més efectiva per tancar l’etapa antirepressiva
De fet, recordem que un primer avenç de la negociació va ser aconseguir els indults per als presos i preses polítiques, fet que va permetre encetar noves etapes en la fase negociadora, propiciada per la força parlamentària d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats i al Senat, i que va avançar amb la derogació del delicte de sedició i la reforma del Codi Penal que ha resultat en la rebaixa de moltes acusacions a manifestants.
Tot això, i la força de l’independentisme aconseguida a les urnes el passat 23 de juliol a les eleccions espanyoles, ha permès culminar el camí per tancar una etapa essencial per poder-ne obrir una de nova. Necessitàvem tancar l’etapa de la repressió per poder tornar a plantejar l’element central del conflicte polític entre la societat catalana i els poders de l’estat espanyol: la lliure determinació per part dels catalans i catalanes del seu futur polític.
Serà molt complicat, però és necessari tornar a recordar que la via de la negociació, acompanyada de la mobilització, de la tasca internacional i de la litigació en l’àmbit judicial, ha estat la que ens ha permès tornar a avançar com a moviment. I també és necessari recordar que, malgrat les ridiculitzacions de l’estratègia de la negociació a banda i banda, ha estat l’eina més efectiva per tancar l’etapa antirepressiva. Això també ho demostra el fet que els altres actors s’han acabat sumant a aquesta estratègia, facilitant que els seus efectes puguin ser cada cop més grans.
Malgrat tot això, sabem que, a banda de plantejar l’autodeterminació com a solució al conflicte polític, jutges i fiscals intentaran, amb les eines que tinguin a l’abast, per il·legals que siguin, boicotejar l’aplicació de l’amnistia. Davant d’això, haurem de seguir fent el que ens ha donat resultats els darrers anys: aplicar estratègies a tots els nivells per forçar l’aplicació correcta i legal de les lleis democràticament aprovades, com ho és la Llei de l’Amnistia.
I per acabar. Celebrem la victòria política que suposa l’amnistia. Quants cops ens han dit que seria impossible. I quan la celebrem, pensem en aquests centenars de persones, més públiques o menys conegudes, que veuran com tot el que han hagut de passar aquests darrers cinc anys s’acaba. Pensem en com aquesta mesura ajudarà aquestes persones i aquestes famílies a tornar a viure sense l’amenaça de la presó, de l’exili o de la confiscació del seu patrimoni. I un cop hàgim fet això, tornem a la feina, que la pròxima parada d’aquest trajecte es diu autodeterminació i el camí, com sabem, serà llarg, feixuc i complicat. Però quan guanyem, sabrem que tots els esforços hauran valgut la pena.
Jordi Castellana, portaveu del Grup Municipal d’ERC a Barcelona i regidor metropolità
