En aquest inici d’estiu, tot i el recés de la sequera, l’escenari climàtic roman totalment incert. Sovint em repeteixo que, al capdavall, la nostra memòria col·lectiva és força oportunista. Només ens recordem de l’escalfament global quan la calor és insuportable. És un mecanisme per protegir-nos mentalment del desassossec, però que no impedeix que les temperatures continuïn enfilant-se. Amb tot, després de fullejar l’últim informe sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle a Catalunya, puc confessar-vos que tinc poques esperances que això canviï.
Quan, l’any 2017, es va aprovar la Llei del Canvi Climàtic, una majoria del Parlament de Catalunya va signar un acord històric; un full de ruta per assolir les emissions zero a mitjans del segle XXI. De la nit al dia ens vam situar a l’avantguarda de la lluita climàtica, i la primera fita era aconseguir reduir les emissions un 55% per a l’any 2030. No era un repte impossible, però sí ambiciós. El problema, com sempre, és que el paper ho suporta tot, i amb el pas de temps s’ha demostrat que la Llei del Canvi Climàtic va ser, sobretot, una operació d’oportunisme polític en un moment d’ebullició del moviment climàtic. Les dades parlen per si soles.
L’any 2022, les emissions de gasos d’efecte hivernacle a Catalunya es van situar en els quaranta milions de tones, una mica menys que l’any anterior, però molt lluny dels objectius de reducció que comentava abans. Si bé és cert que des de l’inici de la crisi econòmica del 2007 s’ha produït un descens significatiu, la realitat és que des del 2012 aquesta reducció s’ha estancat. El més interessant, i preocupant, és que els embornals de carboni, és a dir, els dipòsits naturals que absorbeixen diòxid de carboni, com els boscos o el plàncton marí, només poden absorbir un de cada vuit quilograms de CO2 que emetem. Si l’objectiu és reduir un 6% les emissions cada any, no cal ser analista per veure que alguna cosa està fallant en la política climàtica de la Generalitat.
Hi ha una resistència política de les esquerres a trencar amb un model econòmic addicte al carboni
Part de la justificació que se n’ha fet posa l’èmfasi en el procés de desacoblament econòmic o, dit d’una altra manera, que l’evolució de les emissions no estigui vinculada al creixement econòmic. Certament, el creixement del PIB català no té una traducció numèrica directa en les emissions. De totes maneres, és força conegut que la deslocalització de la producció de béns, i també de l’energia, a altres països com la Xina ha fet que part de les emissions de carboni estiguin també deslocalitzades en aquests països d’origen i, per tant, no computin en el nostre balanç anual.
Així doncs, seria molt ingenu per part nostre, i per part dels responsables polítics, pensar que això ho justifica tot. Ans al contrari. D’ençà de l’aprovació de la Llei del Canvi Climàtic, els avenços en matèria de transport públic, transició energètica o conversió del model productiu han estat insignificants, com bé saben, per exemple, les usuàries de Rodalies i Mitjana Distància. També eines imprescindibles incloses dins del redactat, com els pressupostos de carboni, continuen en un calaix, tot i que la llei obligava a tenir-los per al període 2021-2025.
Mentre el reguitzell d’incompliments creix, la indústria turística continua expandint-se malgrat ser responsable de, com a mínim, el 15% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle; emissions no incloses directament en el balanç publicat per la Generalitat. Llei del silenci, podríem dir-ne, perquè mai es parla de l’impacte climàtic del turisme com convindria. Com tampoc de les emissions dels milions de visitants que agafaran un avió per venir a veure la Copa Amèrica de Vela o per jugar a les escurabutxaques del Hard Rock Cafè.
Ben mirat, en el rerefons de tot això no hi ha dubte que hi ha una resistència política de les esquerres a trencar amb un model econòmic addicte al carboni i a canviar la manera que tenim de produir i de consumir. Quan el president Aragonès va afirmar, l’any 2021, que calia transformar el model productiu per accelerar la lluita contra el canvi climàtic, o estava mal assessorat o sabia que això no era cert, però és igual. Al cap i a la fi, fa temps que en el trencaclosques polític català són més importants les intencions que les accions. I això també es posa en pràctica amb el canvi climàtic.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
