Creadors, públics i professionals de la cultura, benvinguts al mes de juliol. Com cada any, Barcelona és una festa amb múltiples festivals, festes majors i programacions de tota mena. Qui vulgui música clàssica i òpera la trobarà; a qui l’entusiasmi la dansa gaudirà; qui esperi teatre local o internacional de qualitat anirà servit; i a qui l’apassionin les exposicions virtuoses xalarà. El juliol és un mes gran per a la vida cultural de la ciutat a totes les seves escales: grans institucions, espais fets a mida i propostes de tota mena als barris. Arriba l’estiu, i la música, la dansa, el teatre i les arts visuals s’hi posen bé.
Són centenars de milers les entrades que es venen i una xifra superior la de gent que gaudeix de propostes gratuïtes. Són moltíssims els espectacles que omplen tot l’aforament. Tot fa pensar que són bons temps per a la cultura i, malgrat tot, queda un punt de recança que ens fa pensar que alguna cosa no va bé. No parem de donar-li voltes, tots plegats. Una part important de la professió viu en condicions de greu precarietat; molts artistes no troben espais on treballar, sigui per assajar o per presentar les seves propostes; la crítica radiografia cada exposició, cada espectacle o cada concert a la recerca d’una excel·lència que no sempre és possible i que sovint rau en la tossuda comparació entre ciutats… Encara hi ha massa ciutadans que no van al teatre, al MACBA, al Liceu, a l’Auditori o al Picasso (per posar alguns exemples sense cap voluntat assenyaladora), i no sempre és una qüestió de preu. De vegades, massa, el problema té a veure amb la dificultat que suposa aconseguir que tothom senti aquests equipaments tan seus com el centre cívic de la cantonada. La cultura, sovint, també té efectes classistes; igual que ens allibera, ens separa. Per això genera un debat condemnat a consensuar el diagnòstic i a no trobar-ne la solució.
Cal deixar enrere els estigmes que encara rodegen l’economia de la cultura
Però cal evitar caure en el pessimisme. La cultura, ho dèiem abans, funciona bé i cada dia hi ha més gent que obre editorials, llibreries, teatres, empreses i associacions de tota mena i en cadascun dels àmbits on es desenvolupen projectes creatius. Per això cal posar-se d’acord amb un full de ruta comú: és imprescindible que els barcelonins i les barcelonines consumeixin més cultura. D’això depèn que els emprenedors funcionin; que els creadors deixin enrere l’eterna precarietat; que hi hagi més i millors espais per a cada proposta… Cal deixar enrere els estigmes que encara rodegen l’economia de la cultura. I cal que aquest objectiu funcioni igual a la Barcelona cosmopolita, central i internacional i a cadascun dels seus barris, perquè aquesta és l’única (i la millor) manera de garantir la centralitat de les propostes locals i l’èxit dels nostres creadors.
En els anys vinents afrontarem un debat d’enorme transcendència sobre el paper del turisme a l’economia de la ciutat. El diagnòstic sobre les seves externalitats negatives ja està fet, però encara no hem trobat les solucions alternatives per assegurar feina, serveis i qualitat de vida. Aquest debat també té una profunda afectació cultural. Per això cal que no oblidem un altre objectiu social imprescindible: substituir cada consumidor cultural estranger que no vingui per un de local. No tenim les solucions per a tots els problemes de la cultura, però ja que volem ser una de les ciutats que més i millor cultura proposa, ens hauríem de convertir també en una de les ciutats que més en consumeix. Quid pro quo: cada artista amb el seu públic i cada públic amb el seu artista, així s’equilibra quantitat i qualitat.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
