Luis Adame, propietari del Tablao Flamenco Cordobés. Foto: Línia
Vostè forma part de la història del Tablao gairebé des del principi.
Jo vaig arribar un any després de la inauguració. Venia com a artista, amb el meu espectacle: un ballet que havia format amb la meva dona, Irene Alba. Teníem un contracte per sis mesos i, després, ens el van prorrogar uns altres sis.
I l’espai li va agradar tant que va decidir quedar-se’l.
No va ser tan fàcil. Jo no tenia, ni de bon tros, els diners que feien falta per comprar-lo. Primer em van demanar que fos el director de la sala. I al cap d’un any o dos em van oferir incorporar-me a la societat assumint els riscos i els drets que corresponien. Així va començar la meva etapa de copropietari.
Per què un artista del flamenc es fica en aquest embolic?
Jo ja tenia 32 o 33 anys i dos fills. Llavors les grans tournées i gires per Espanya i l’estranger eren llargues, no com ara. Per a mi i per a la meva dona això comportava passar grans temporades allunyats dels fills. Vaig pensar que era el moment d’assentar-nos i m’atreiael repte de portar aquest tablao, al qual jo trobava moltes possibilitats. I en un marc ideal com era la Rambla.
I com va rebre el públic els seus primers espectacles?
A primers dels setanta l’ambient i el clima a Barcelona no era el més favorable per al flamenc. Franco s’estava morint, hi havia una postura social i política nacionalista.
“Sempre hem lluitat contra el prejudici que fem flamenc per als turistes”
S’estaven despertant moltes consciències polítiques i no era el moment ideal per a un tablao flamenc, que es veia com el prototip del que podria ser el franquisme. Carregàvem una motxilla molt poc recomanable en aquella època. No era un camp, era un territori comanxe.
Però això va canviar.
Sí, vam tenir una sort. Se’m va acudir contractar l’elit més pura del flamenc i vam trobar un mercat fabulós que ens va salvar, que eren tots els gitanos de Catalunya. I els del sud de França, que baixaven a veure’ns. Això ens va donar ales.
Era una aposta arriscada.
En aquella època parlar de Chocolate, de Farruco, del Güito gairebé despertava somriures a les consergeries dels hotels on jo anava a promoure el Tablao. Hi havia molts recels.
Però va funcionar.
Sí, vam adquirir prestigi. I després ja vam començar a fer un tipus d’espectacle per a tot el món, però sense trair els nostres principis. La indústria turística va començar a florir i això ens va ajudar molt.
Quina diferència hi havia entre aquell flamenc pur del principi i el de després?
Sentir cantar por seguidillas a Chocolate és una forma d’espectacle que no li pots vendre a un públic internacional. Ni nacional tampoc. S’ha de ser un amant del cante jondo. És un art que té aquesta reserva de pata negra, la puresa de lo jondo i que només és per a gent molt cafetera. Però el flamenc és molt ampli, es poden fer moltes classes d’espectacles amb ell. Des del més tràgic al més alegre.
Li sap greu que alguns pensin que fan flamenc per a turistes?
Lluitem contra aquest prejudici, de tota la vida. El flamenc arrossega una llegenda negra que a Espanya som molt donats a acceptar. És absolutament falsa. El món de la cultura sap de sobres què es el flamenc i sap que el tablao és un lloc idoni per veure’l, pel seu intimisme
Aquesta intimitat és el valor, oi?
Sí, perquè l’origen del flamenc són les reunions de família, el cuarto de los cabales, la intimitat pura, el arte jondo. Quan el flamenc va fer-se internacional va saltar als escenaris i va ampliar el repertori.
El flamenc forma part de la cultura catalana?
Sense cap mena de dubte. El flamenc ha donat grans talents arreu d’Espanya, la majoria gitanos, que aquest també és un ADN important. El màxim exponent català és Carmen Amaya.
Vostè és originari de Madrid. Com s’ha trobat a Barcelona?
Vaig entrar subreptíciament i lluitant contra aquell ambient poc amable per al flamenc i he acabat sent Ramblista d’Honor. Per a un que ha nascut a la plaça de Lavapiés no deixa de ser un orgull.
