El repte de l’accés a l’habitatge: quan construir no és suficient

L’accés a l’habitatge és un dels grans problemes que viu la societat des de fa uns anys i és un dels reptes més importants que tenen per davant les administracions per intentar revertir la manca d’habitatge de tota mena, però especialment el social i l’assequible. La magnitud de la problemàtica ha conduït l’entitat Restarting Badalona, una associació privada sense ànim de lucre oberta al conjunt de l’ecosistema innovador local i internacional, a organitzar un debat amb professionals relacionats amb la construcció i la planificació de les ciutats metropolitanes, tant de sectors públics com privats. El seu president, Ferran Falcó, durant la presentació de la trobada, ha posat en valor el fet de generar un “debat útil” per a la societat des de Badalona.

Durant l’acte s’han analitzat les causes que han portat Catalunya i el conjunt de l’Estat a tenir una situació tan complicada amb l’habitatge, les polítiques actuals i quin pot ser l’escenari de futur. Tots els ponents han coincidit en la necessitat de construir més habitatge, però, diuen, no és l’únic argument per facilitar l’accés a un pis.

I, si s’ha de construir més, per què no es fa? A les intervencions s’ha vist un consens sobre la importància de tractar la problemàtica a gran escala i també sobre la necessitat d’enfocar la qüestió des de la visió metropolitana. “Calen plans urbanístics, entendre els llocs on ha de fer-se el creixement i fer política territorial. A Catalunya tenim ciutats que poden créixer moltíssim, però Barcelona no té sol i Badalona, per exemple, molt poc. A més, en aquelles ciutats amb espai el preu és més baix”, ha dit Maria Sisternas, directora de l’Institut Català del Sòl.

“Algunes persones consideren que fent molt d’habitatge s’abaixarà el preu, però no és suficient. L’habitatge més rendible de tots és l’habitatge protegit de lloguer, i això és un problema. Un pot pensar que l’habitatge de luxe hauria de ser el que més càrrega fiscal té i el que menys l’habitatge social, però succeeix justament tot el contrari”, ha afirmat Javier Buron, gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona.

Xavier Vilajoana, president de l’Associació de Promotors de Catalunya, ha assegurat que es tracta “d’un problema de país”, ja que es necessiten plans a llarg termini. “Hem de fer habitatges per a tothom i, sense que les administracions s’hi posin seriosament, costarà que els habitatges necessaris surtin al mercat”, ha afegit.

Llei de l’Habitatge

La recentment aprovada llei de l’Habitatge, la primera de la democràcia a Espanya, ha estat un dels punts discrepància, especialment en les conseqüències que pot tenir. La sensació de cadascun, més enllà d’opinions, d’estudis i de casos similars en altres ciutats, és de certa incertesa.”És una llei carregada de bona voluntat i la descripció del diagnòstic és una rara unanimitat que no funcionarà. Suposa més control, més burocràcia, menys oferta, pujada de preus, menys inversions i inseguretat jurídica”. Així és com l’ha definit Joan Maria Nin, economista i president d’Habitat Immobiliària.

“La llei és un nyap fet per gent que no ha viatjat, però que té bona voluntat. Espanya es convertirà en un laboratori a cel obert”, ha afegit Buron sobre les mesures de la nova llei.

Com posar fil a l’agulla?

Els ponents han tingut un “minut d’or” per resumir de quina manera s’ha d’abordar l’accés a l’habitatge perquè les generacions actuals i les futures tinguin un millor escenari. Sisternas ha advocat per comprar pisos que estiguin en desús i rehabilitar-los perquè hi entrin famílies. “És important fer urbanisme, sé que és farragós, però és efectiu”, ha conclòs.

En la mateixa línia, Buron ha parlat de les tres C: comprar, construir i captar. Són les claus, considera, per desembussar el problema de l’habitatge. “Combinar construir i comprar generant aliances a llarg termini i emmirallar-se en les bones pràctiques europees sense inventar massa”, ha afirmat.

Per a Vilajoana, la clau resideix en un urbanisme més flexible i àgil. No pot ser que hi hagi planejaments que s’allarguin 25 anys. Necessitem més eficiència administrativa. Hi ha períodes de llicències que tarden més que l’execució de l’edifici”, ha argumentat.

“Fabricar sòl a tota màquina”, ha etzibat Nin, que considera que fan falta “grans promotors que treguin molts pisos de lloguer” i empreses “tecnològicament avançades” que donin servei a aquests habitatges.

Si ens allunyem de tecnicismes, lleis i projectes, el que pot extreure la ciutadania de debats com aquest és que l’esforç per poder independitzar-se, sigui llogant un pis o comprant-lo, no disminuirà a curt termini. L’agilitat de les administracions i les bones relacions publicoprivades seran essencials, ja que ambdós mons estan condemnats a entendres si volen resoldre el conflicte com més aviat millor.