La resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que dóna a Ensenyament un termini de dos mesos perquè compleixi unes sentències del Tribunal Suprem (TS) en què s’instava a la Generalitat a fer que el castellà també sigui llengua vehicular en l’educació, ha encés els ànims del catalanisme. Tot plegat, quan ja començaven a difuminar-se en la llunyania del temps els trons que va aixecar la tissorada que el Tribunal Constitucional (TC) va aplicar al nou Estatut d’Autonomia.
Curiosament el TC, que amb les seves retallades tant va embrutar el document sorgit del Parlament de Catalunya, no ha entrat mai, ni tan sols en aquella ocasió, en el moll de l’ós de la immersió. I no només això. Molt abans, el 1994, es va pronunciar favorablement al model català ratificant la Llei de Normalització Lingüística. Així les coses, caldria preguntar-se si un tribunal (Suprem) pot rectificar el que ha dictat un òrgan judicial superior (Constitucional). La resposta és que no. I és “no” tant en català com en castellà.
Més enllà de la guerra judicial que es preveu, el que hi ha en joc és quelcom més que la prohibició a utilitzar el català com a llengua vehicular, compartint-la amb el castellà. Mentre la primera és minoritària, la segona és una de les més parlades al món, de manera que no es pot dir que estigui en perill. L’idioma és la columna vertebral d’un país. I sense l’una no hi ha l’altre. Per això, la sentència del Suprem és un tret directe al cor de Catalunya.
Quantes agressions més haurem de suportar els catalans? Fins quan? I per què?
