L’arribada del TGV a Barcelona és una molt bona notícia per a Catalunya, sobretot pel que fa al context actual. De fet, i tal com dic en l’intitulat, aquesta és una notícia “sobirana” per als catalans i per a Catalunya. La capital del país ja connecta amb la del veí il·lustrat i intel·ligent (malgrat que jacobí), i llest i hàbil en la seva percepció política del que s’esdevé al seu voltant.
Catalunya és el veritable veí de la França republicana, i els francesos (sobretot els polítics i els veïns més pròximament geogràfics) ho saben. I ho saben tant perquè, entre altres aspectes, detenten un tros de la nació catalana dins les seves fronteres que saben que a la llarga compartirà molt -o s’acabarà incorporarant- amb el nou Estat català que d’aquí a quatre dies serà una realitat. Perquè el cas català no té cap mena d’aturador, amb l’inestimable ajuda de socialistes i populars espanyols entre altres pensadors radicals, que són els impulsors de la fàbrica d’independentistes més important i activa del nostre país. Molt més que CDC, ERC, la CUP i SI i Reagrupament, i molt més que Òmnium Cultural i l’ANC alhora. I no és cap acudit.
Els espanyols sempre ho han perdut tot (darrerament els JJOO de Madrid i Eurovegas), i el seu estat ha fet fallida munió de vegades; ha incomplert sistematicament tota mena de tractats internacionals, i la seva decadència ha estat patètica en tots els aspectes. Qui no els coneix? No poden enganyar ningú. Només cal mirar el decurs de la història. I aquesta ha estat la constant del poc savoir faire dels espanyols i dels seus governs, perquè l’ADN castellà conreat a l’altiplà evoca grans gestes, i es creu l’increïble i invencible. Només als seus ulls, és clar. Avui, al cap de més de dos segles de la pèrdua de les colònies espanyoles d’Ultramar (amb les quals mai no han tingut una relació òptima com els britànics a través de la Commonwealth), no treuen el peu de l’accelerador i els surt novament l’ardor guerrero que sempre els ha portat a la misèria i de cap a la bassa. No tenen cap mena de responsabilitat, ni tan sols per a si mateixos. L’actor Juan Diego ho va explicar fa uns dies en una carta a La Vanguardia, i, lluny de fer-los reflexionar, encara irradien més les seves ires contra tot el diferent. Fins i tot si surt de terreny propi.
Ells, i la resta, saben que el procés català ja no s’aturarà, i que Catalunya votarà, i votarà sí a la independència. Però, tot i això, no són capaços de negociar ni el més mínim afluixar la corda, ni que sigui per, en un futur, seguir tenint una diplomàcia que pugui optimitzar una col·laboració fluïda entre els dos estats. Lluny d’això, només llencen amenaces, pors, mentides i contes de fades de constitucions inamovibles i de pensions que no es pagaran. I això, els francesos que són tan nacionalistes o més que ells, ho saben. Tenen molt clar l’exemple d’Andorra, que és un estat, petit, sí, però amb unes connotacions nacionals molt importants, de les quals els francesos en són el principal garant.
Per això saben que Catalunya esdevindrà un nou estat, gran, com Holanda o Dinamarca, industrial, exportador, amb gent amb idees que té ganes de treballar, i sense subsidis, ja que és aportador net a la UE. I saben que se’n podran beneficiar a discreció. D’això França n’és conscient. I, per tant, a França Catalunya l’interessa. Sempre li ha interessat. “Volem un bon veí”, va etzibar Manuel Valls, ministre de l’Interior francès, a Mònica Terribas, en una excel·lent entrevista a Catalunya Ràdio fa uns mesos. I els asseguro que no es referia a Espanya. Per això França ha apostat fort pel corredor mediterrani, per l’arribada del “seu” TGV a Barcelona, i per escurçar el trajecte entre la capital catalana i la francesa en el tram entre Perpinyà i Montpeller.
Indefectiblement, aquest TGV que arriba a Sants porta un pa sota el braç i representa un pas de gegant en el camí de Catalunya cap al seu objectiu. Un objectiu imparable.
