José Antonio Pilar Director de Línia Vallès
La comunicació és un miracle que es repeteix cada dia des de fa milers d’anys, milers de vegades a milers de llocs, de milers de maneres diferents i sortejant milers d’entrebancs. És un riu que discorre per una llera que acostuma a estar neta, tot i que, un dia o altre, apareixen obstacles en el seu recorregut. Però no sempre és així.
Fa uns dies, el destí va voler que un dels telèfons fixes que em permeten estar connectar amb el món exterior, es quedés mut. Cap senyal, cap rastre de vida –intel·ligent o no– a l’altra banda de l’auricular. Estranyat, el primer que vaig fer va ser preguntar a un veí, ja que feia poc que uns operaris havien estat treballant a la zona. En saber que el seu aparell funcionava correctament, el pas següent va ser trucar (amb el mòbil) al servei d’avaries. Una gravació diu: “Bienvenido al Servicio de Atención Tècnica de tal y tal. Si desea información de números de teléfono, por favor llame al tal y tal y tal. Por favor, marque el número completo con nueve cifras del teléfono para el que va a solicitar la gestión”.
Nou, tres…, i així fins a completar els nou dígits requerits. Moments musicals que es perllonguen en el temps i en l’espai. Nananiano, nananianooo. Quan em canso d’esperar, penjo. Repeteixo l’operació des del principi i la torno a avortar quan se m’adorm la mà.
Un altre intent, el tercer, però penjo quan noto que un suau formigueix em recorre el braç.
Marco per quarta vegada i llenço la tovallola quan m’avorreixo d’esperar. Badallo.
Pregunto si hi ha algú a l’altre costat.
No hi ha resposta.
48 hores més tard torno a tenir línia.
La comunicació és un miracle. O no?
I l’ésser humà, com diu l’anunci, extraordinari. O no?
