Les persones tenim moltes cares o facetes i hauríem de tenir-ne dues ben destacades. Una d’aquestes seria la de submisos, dòcils, obedients; com xais o coloms. L’altra, la d’insubmisos, rebels, astuts, crítics; com llops o serps.
Submisos a tot allò positiu i creatiu de tots i per a tots. Obedients a la consciència. Dòcils a la “silenciosa i suau veu de la Vida”, a la que pertanyem. En qualsevol situació (bona o dolenta), i malgrat tot, com a expressió de confiança bàsica que la vida es mereix i ens demana. Deixant-nos ensenyar per una educació democràtica, que cerca treure el bo i millor que tots tenim. Bons minyons amb els pares quan ja són grans. Amb memòria per recordar els orígens i la identitat. Cooperant en xarxa, amb actitud positiva, per construir el bé comú i preservar el que és de tots.
Insubmisos a tot allò negatiu i destructiu del bé comú o la majoria. Crítics amb el que diuen pels altaveus o ens mostren per les pantalles. Reticents a uniformes, modes o el què diran. Astuts per no donar un xec en blanc a la feina i per no donar per suposat que els nostres estalvis (minsos o no), estan en bones mans. Esquerps amb la doble moral de bona part de la dreta i amb el sovint dogmatisme de l’esquerra. Rebels a una educació autoritària que “busca obrers o soldats obedients”. Combatius amb la corrupció i els abusos autoritaris. Contestataris amb que la riquesa estigui en mans de pocs.
No hi ha muntanyes només amb solei o només amb obaga. No hi ha dia sense nit. No hi ha monedes només amb una cara. Les dues són necessàries per ser. Així, les persones, per ser-ho, vivim amb moltes cares, però amb dues ben marcades; doncs si no seríem mesells, rígids, frígids o panxes contentes. “Si només vas on et diuen, no arribes enlloc”.
Com xais o com llops; depenent d’on, de què, de com i quan. Amb tan sols una cara no seríem humans i el món seria inhabitable.
