Estava torrant castanyes a la llar de foc. Esperava la visita de colles d’infants demanant llaminadures. Es varen sorprendre quan, a la porta de casa, els vaig oferir dues dotzenes de castanyes torrades embolicades en paper de diari.
Un adult que els acompanyava emva dir que la tradició era de repartir-los llaminadures, no castanyes. Li vaig respondre que la tradició, a casa nostra i en aquest dia, era menjar castanyes, no caramels.He acceptat qualsevol tradició provinent d’altres cultures sempre i quan aquestes no trepitgin ni pretenguin substituir les nostres. Em vaig negar en rodó, com a mestre i com a pare, a eliminar la celebració de fer cagar el tió a l’escola quan es va plantejar el tema “per respecte a la sensibilitat dels nouvinguts”.No hi estic gens d’acord. Estem a Catalunya, tenim una cultura, unes tradicions, uns costums… i benvingut sigui qui els respecti. Si ens definimcomuna societat acollidora imulticultural, siguemcoherents.
He celebrat en lesmeves classes, també, la festa jueva de la Hanukà, molt semblant en el seu sentit a la tradició catalana de fer cagar el tió, quan he tingut alumnes d’origen hebreu a demanda dels seus pares i tenintmolta cura de fer-ho d’acord amb la seva tradició: oficiant-la un rabí. Això, emsembla, ésmulticulturalitat.
Una altra cosa són sets i vuits… i cartes que no lliguen. Ja n’hi ha prou d’adoptar cultures alienes. O fer-ho, sempre i quan no pretenguin subs-tituir les nostres. Si no defensem allò que és nostre, ningú no ho farà per nosaltres.
Rafael Aguilar, Sant Fost
