José Antonio Pilar Director de Línia Vallès
Hi ha un sector de professionals per al qual la crisi no és més que una anècdota. Viuen d’esquenes a ella, perquè no la noten a nivell personal ni empresarial: tant els seus sous com els balanços anuals que presenten les seves companyies són milionaris, tot i la situació econòmica general. Em refereixo als banquers.
Tot i ser corresponsables –juntament amb el Govern i el Banc d’Espanya– de la bombolla immobiliària, un dels sectors que més fort va tirar del carro econòmic durant molts anys, i que alhora més l’ha frenat des de fa un temps, veuen la crisi com quelcom que no va amb ells: han sortit il·lesos gràcies al poder que exerceixen en les finances i en la política, mentre gaudeixen d’uns comptes corrents que no són d’aquest món.
Al seu sou base, el que trascendeix públicament, cal sumar una quantia variable i retribucions i dietes per participacions en consells de societats. La suma de tot plegat converteix Alfredo Sáenz, conseller delegat del Banc Santander, en el directiu més ben pagat del sector a l’Estat espanyol: el 2010 va percebre 9,17 milions d’euros. El segon lloc l’ocupa Francisco Gon- zález, president del BBVA, amb una retribució de 5,32 milions. El conegut Emilio Botín, un dels banquers més influents del món, es va situar en la tercera posició del rànquing amb 3,86 milions, una quantitat que resulta enganyosa, ja que no inclou els ingressos per dividends al ser accionista del banc i participar en els consells. La llista dels més ben retribuïts segueix amb Ana Patrícia Botín al Santander UK, amb 3,48 milions; i Ángel Ron al Popular, amb 1,23 milions.
Pel que fa a les caixes, Rodrigo Rato, José Luis Olivas i Francisco Verdú, els màxims executius de Bankia, cobraran fins a 10,2 milions. El president de la Caixa, Isidre Fainé, va ingressar el 2010 un total de 2,6 milions, mentre que la nòmina del de Catalunya Caixa, Manel Rosell, és de 160.000 euros a l’any.
La realitat supera la ficció.
