Un any més, ens tornem a trobar darrere la pantalla escrivint entre els llençols. Des de casa, se sent el pati del Lluís Piquer; retrobaments, crits, alegria. Però avui el cafè amarganteja de nou, i és que quan penso en els actes de la Diada de Catalunya celebrats aquí, a Parets, se m’encén la vena. Comparable totalment amb anar a firmar la baixa, i fitxar a l’Inem; un pur tràmit administratiu.
Tenia l’esperança que amb l’entrada d’un regidor independentista al govern municipal, aquest any l’acte fos un pèl més lluït. No demano un macroescenari a La Linera, amb en Llach cantant L’Estaca, no. Una diada popular, sorgida d’entre les organitzacions i entitats del nostre poble, on recordem la nostra història (que a Parets sembla que hàgim enterrat el setge, a la memòria) i on puguem reivindicar-nos com a poble, celebrant orgulloses la Diada del nostre país. Que quedi clar que no parlo d’independència, sinó d’identitat; oberta i canviant. Parlo del mínim esforç per part del govern sociovergent de pactar un manifest unitari, per exemple. Parlo de deixar proposar al teixit social. Parlo que la Cobla Rosaleda no estigui tocant per a 10 persones, perquè és hora de dinar.
L’any passat anomenava el dia com “L’Ofrena del Silenci”, tot i que crec que aquest any serà molt millor anomenar-lo “Rèquiem institucional”. Potser és que ens agrada més celebrar altres diades, o bé, que no us la sentiu vostra. Si fos així, preguem, ens deixin passar.
