Si per alguna cosa ha servit el procés per l’autodeterminació de Catalunya, ha estat per treure la careta de molts dels dirigents polítics locals. La celebració del Referèndum de l’1 d’octubre, les mobilitzacions per condemnar la repressió policial i judicial o les aturades de país han obligat a molts dels nostres alcaldes a posicionar-se davant d’aquesta onada de violència. El darrer episodi, inèdit des de la reinstauració de la democràcia, ha estat l’empresonament per idees polítiques de 8 membres del Govern legítim de Catalunya i els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural.
En el darrer ple municipal de Parets es va posar de manifest com l’equidistància que alguns dirigents polítics volen conservar intacta té els dies comptats. El cas més flagrant és el de l’alcalde socialista Sergi Mingote, que condemna l’aplicació de l’article 155 i l’empresonament, entre d’altres, del paretà Jordi Turull però es nega a reconèixer que el conseller de presidència és un «pres polític».
Aquesta paraula resulta tabú pels socialistes paretans que tot i condemnar amb la boca petita l’aplicació de l’article 155 i la intervenció de la Generalitat, no fan cap gest de desaprovació cap a les direccions del seu partit i continuen aferrats a la cadira del poder.
A diferència de les actituds molt més dignes dels alcaldes socialistes de Terrassa, Blanes o Castellar del Vallès, a Parets només hem vist molta gesticulació i postureig. Res més.
De la mateixa manera que Mingote es va negar a reconèixer que l’1 d’octubre es va celebrar un Referèndum unilateral, en aquesta ocasió s’ha negat a admetre públicament que tenim 10 presos polítics producte d’un Estat que cada cop manté una actitud més opressora cap a Catalunya.
Per a nosaltres el nom sí que fa la cosa. I per això no ens hem cansat de repetir que és insuficient penjar una pancarta al balcó de l’Ajuntament que diu ‘Jordi Turull, et volem a casa’. Tant costava admetre que en Jordi l’han empresonat per complir amb el mandat democràtic que va sorgir de les urnes i per defensar unes idees legítimes però no legals pels que defensen l’statu quo actual?
Està clar que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya s’ha de resoldre des de la via pacífica i mai des de la violència. Però per fer-ho cal que tothom estigui disposat a negociar i a poder parlar de tot, fins i tot d’independència.
Som en temps convulsos on els polítics locals no podem mantenir-nos aliens a tot el que està passant al nostre país. I per evitar crítiques no es pot caure en el victimisme que alguns utilitzen quan les coses els hi van mal dades. L’alcalde Mingote vol obrir ara un debat per protegir els alcaldes i alcaldesses dels ‘atacs amb fins electorals’. Però bé que ell, fa pocs mesos es va unir al PDECAT de Parets per investigar la vida privada de la regidora republicana Kènia Domènech sense voler votar cap tipus de conclusió.
Potser el que critiquen els paretans i paretanes que estan més irritats amb l’alcalde no és el seu posicionament polític (contrari al Referèndum i a no admetre l’existència de presos polítics) sinó la seva absència -no sempre física- en els dos darrers mesos.
Durant el setembre, va arribar a presumir que ‘el silenci és la millor paraula’ per impedir que se sabés quin va ser l’acord escrit amb el PDCAT per poder obrir determinats col·legis electorals l’1 d’octubre. Aquest secretisme portat fins a l’últim extrem se li va girar en contra. Com també el seu viatge al Nepal entre el 21 d’octubre i el 8 de novembre quan Catalunya va ser intervinguda per l’Estat i quan els Jordis i 8 membres del Govern legítim de la Generalitat van ser empresonats.
Hi ha una expressió que diu ‘que no es pot nedar i guardar la roba’ i això és el que succeeix actualment al nostre alcalde. Acostumat a un temps on es podia navegar entre dues aigües, el moment actual requereix posicionaments clars i nítids, assumint -i aquest és el seu problema- que a una part dels seus votants de 2015 no li agradarà la seva opinió.
No fer-ho és enganyar a bona part de l’electorat que va confiar en la seva candidatura.
