Fa uns dies vaig tenir el plaer d’escoltar Vicenç Villatoro explicant la missió de l’Institut Ramon Llull, que ell presideix, de projectar el català arreu del món. La veritat és que vaig sortir optimista sobre el futur de la nostra llengua. Però a la nit, i pensantho més profundament, em va venir una temença que vivim a diari, almenys a l’entorn on residim. Pretenem projectar el català a l’exterior i oblidem projectar-lo a casa nostra, i quan esmento casa nostra, em refereixo a Catalunya. Potser hauríem de tenir assimilat no sentir-lo al carrer, però que no s’utilitzi en llocs oficials de la Generalitat és intolerable.
Per desgracia, tant Nadal com Sant Josep, per malaltia de la meva esposa, els vaig passar a l’hospital, i us puc assegurar que en tres dies que vaig passar-hi, no vaig sentir parlar ningú en català. He d’aclarir, però, que hi havia tres o quatre persones que et parlaven català, però entre elles es comunicaven en castellà. Només en castellà!
El que no acabo d’entendre és que per entrar a l’Institut Català de la Salut és necessari un grau de català.
Com és possible que tu els parlis en català i et contestin en castellà?
Per aquest motiu, Vicenç Villatoro i l’Institut Ramon Llull potser haurien d’estudiar què podem fer per no deixar morir la nostra llengua, que si mor es pot ben dir que ha mort a casa.
Josep Martinell
Sant Fost
