He estat a Madrid recentment per temes de feina, però ho he aprofitat per trobar-me amb amics. Amics que no estaven sorpresos pels resultats del 28M. Ells no. No estaven espantats de no haver vist com estava d’assentada la tendència de reacció. Diuen que ells ja fa temps que la veuen venir. Jo no. Crec que les esquerres, aquí, no. L’extrema dreta al plenari de l’Ajuntament de Barcelona. València en mans del PP –de nou–, la Generalitat Valenciana en mans del PP i Vox, les Balears…
Quina autocrítica fem? –em preguntaven. No ho sé. Jo he estat desconnectada, entre la maternitat i la feina, i després de les eleccions vaig tornar a desconnectar de l’actualitat… No hem sabut veure com el malestar el capitalitzava la dreta. La constatació que aquí (en un aquí que va des del Raval fins al Besòs, passant per Cartagena i travessant per Castella) l’antiestablishment ara també l’encarna l’extrema dreta. Fa uns mesos, per feina, vaig haver d’empassar-me vídeos i vídeos d’Un hombre blanco hetero i d’altres com ell. Construcció d’imaginaris. La tendència reaccionària també com una reacció als feminismes.
Quina autocrítica fem? Pel que fa a la col·lectiva, no ho sé. Jo sé que estava molt còmoda amb una campanya en què es va parlar molt de ciutat i que, en realitat, en el fet local era un plebiscit sobre l’alcaldessa Colau; en l’àmbit estatal, en altres territoris, un plebiscit sobre Sánchez; i més enllà de noms concrets, una tendència. I mira que jo no crec que el govern de coalició ho hagi fet tan malament. El que s’ha aconseguit al Ministeri de Treball (pujada del Salari Mínim Interprofessional, baixada de l’atur, estatut de l’artista, llei rider… Tot millorable, però déu-n’hi-do) encara em deixa perplexa que no obri cada telenotícies… No ho ha fet malament si no pensem en termes d’estrangeria i de combatre el racisme institucional, és clar. No sé si això ho invalida tot. Ceuta. Malauradament, no crec que la impugnació al govern de coalició es basi en la seva manca d’antiracisme.
Aquests dies, també, moltes converses sobre cap a on s’ha d’anar, com s’ha de fer… I jo encara assimilant les municipals quan Sánchez convoca generals anticipades (deixeu-nos temps per pensar, carai!). Que si l’independentisme s’ha de reagrupar… Es reagrupa tant que surt algú com Juana Dolores criticant la deriva processista-convergent de TV3 i fins i tot els processistes progres se li llencen al coll. Reagrupament.
En el present amb menys futur de les últimes dècades, el malestar necessita futurs desitjables per passar de la ràbia a l’esperança
Convocatòria de generals anticipades i als meus grups de Whatsapp de monomamis preocupacions perquè no es tramitarà la llei de famílies (i mira que no ens reconeixia els permisos de maternitat de dos progenitors). I jo penso en la gent de Regularización Ya!. Tots els col·lectius, associacions i persones que han recollit més de 500.000 signatures per demanar que es regularitzin les 500.000 persones que estan en situació administrativa irregular, a les quals la “situació administrativa” (en altres paraules, racisme institucional) els travessa la vida. L’existència. Moltes d’elles essencials durant la pandèmia, però els subjectes legítims, els que tenim el privilegi que se’ns reconeguin els drets, hem volgut tancar col·lectivament aquell episodi amb una amnèsia que recobreix el maltractament a la sanitat pública d’Ayuso amb escuma de cervesa en una terrassa que fa olor de llibertat. Si heu passat per Portal de l’Àngel en l’últim any, heu hagut de veure la gent de Regularización Ya!. Incansables, recollint signatures, presents a cada acte de l’esquerra alternativa i quasi cada dia al carrer comercial per excel·lència de Barcelona.
Converses sobre cap a on s’ha d’anar; més de 500.000 signatures recollides per regularitzar 500.000 persones que han fet feines invisibles, imprescindibles, persones a les quals les fronteres els travessen els cossos quan caminen per la ciutat; que què s’ha de fer de cara a les generals en aquest moment de tendència reaccionària… I jo de campanyes electorals no en sé res. Mai les he entès. No les sé pensar. Però l’extrema dreta es combat amb drets. Què millor que considerar 500.000 persones subjectes de drets? Què millor… I la democràcia, esmicolada, aprimada, s’eixampla amb els subjectes que el seu centre privilegiat ha volgut atansar als marges. No sé si la cosa va de propostes més d’esquerres, de veure qui té la millor esquerra, sinó d’apartar-se (segur que no trobo el verb que sigui adequat) i deixar que la democràcia s’eixampli perquè hi ha altres subjectes que la componen, que tenen agència política i que es reclamen com el que són: subjectes de drets.
Cada cop que hi ha eleccions hem de recordar quanta gent no cap a les nostres “democràcies”. Quanta gent no és demos en la demo-cràcia. És possible que si tot el demos (tota la població resident) pogués votar, la tendència fos una altra. És possible que si tothom fos subjecte de drets, aleshores poguéssim parlar de democràcia, sense cometes.
Jo no tinc clar quina autocrítica han de fer Podemos, Esquerra, Compromís o hem de fer els comuns. Sí que intueixo que la tendència no es canvia si no canvien els subjectes que són agents de drets i de canvi. També intueixo que en el present amb menys futur de les últimes dècades, el malestar necessita futurs desitjables per passar de la ràbia a l’esperança. Que s’ha de fer valdre el que s’ha fet i el que es proposa fer. Però també s’ha de saber “pensar fora de la caixa”, que diuen els anglesos. Moure’s del corset de les velles receptes de la socialdemocràcia (cada cop que llegeixo aquesta paraula penso en Helmut Kohl, coses de l’edat) i atrevir-se a activar la imaginació política per proposar coses concretes i horitzons més enllà d’un capitalisme depredador que ens està deixant sense planeta. No tinc clara l’autocrítica, però sí la necessitat de saber que oferim i construïm alternatives desitjables. Per a tothom. De reparació amb el medi ambient. Segurament no eurocèntriques. Justes. Que no oblidin el passat. Que assumeixin pèrdua de privilegis d’uns quants perquè moltes puguin guanyar drets.
