Un partit de tennis com els que fa temps que no veiem. Contextualització: dilluns dia set de novembre a les deu de la nit a,com diu la gent que ha vist néixer la televisió “la primera”. Una taula, un periodista, dos candidats i una pilota. Més que una esfèrica semblava ben bé una patata calenta d’aquelles que si s’inflen massa, exploten!
Que si el PSOE no ho tenia en el seu projecte inicial i malgrat tot ha retallat, que si ara els hi trec un gràfic que he preparat als del PP que demostra tot el contrari, que la crisi és culpa teva, no que és teva… Res que no haguéssim vist abans. Cap línia a seguir, cap discussió ni argumentació, simplement un discurs que podríem anomenar de l’estil Power Point. Jo, senyor candidat d’un dels dos partits polítics que tenen la gran ocasió de poder participar als cara a cara de campanya, memoritzo quatre paraules clau, quatre temes punxants pel meu rival, trio vestit i color de corbata i apa, a vomitar com si d’un “empollón” es tractés. Malgrat tot, qualsevol persona amb una mica d’interès amb el que està fent i preocupada pel que això pot significar, el primer que s’aprèn és el nom del seu rival. Sí, això va per vostè senyor Rajoy. No es diu senyor Rodríguez, ara ja ha canviat i es diu Pérez-Rubalcaba.
