Flavio Vegeci va ser l’escriptor que va encunyar la frase “si vis pacem, para bellum”. Una expressió molt popular al món militar que es va instal·lar fa molt en la nostra cultura a través del poder. Parabellum és el nom d’un cartutx “9 mil·límetres”, una pistola alemanya tristament famosa en la nostra memòria. “Si vols la pau, prepara’t per a la guerra” s’ha convertit en un estàndard que encara es manté. Sun Tzu, militar de la cultura antiga xinesa (770 aC) va dedicar la seva vida a assessorar en l’art de l’enfrontament: “Els mètodes poc importen, la victòria és l’únic camí per a la pau”.
Hi ha tendència a comprendre el món destacant contradiccions o diferències, buscant el contrari. Es diu que no atendre definicions oposades fa perdre capacitat per simbolitzar el raonament. De qualsevol manera, més que l’estimada filologia, ens interessa abordar qüestions d’ètica social.
El meu amic Carlos Giménez, catedràtic d’antropologia, va dir en un moment del congrés de mediació celebrat aquest octubre a Barcelona: “Si volem la pau, preparem-nos per a la paraula”. Sovint s’ha posat en evidència que expressar d’altres maneres el dolor, la polèmica, la pugna, la baralla, el conflicte o el xoc ens podria ajudar a veure les coses millor. Desconstruir, com va proposar el filòsof Derrida, vol dir que els assumptes es veuen d’una altra manera. Així hauria de ser perquè se sentin més els acords, les avinences, el pacte, la defensa, l’amabilitat, l’harmonia, l’amistat o la concòrdia… Perquè el llenguatge, que és el ciment de la societat, ens prepari per aprendre, com ho fa la música, la literatura, la pintura, el teatre… l’art en general. Guerra i Pau, obra de Lleó Tolstoi, és un al·legat a l’amor, a allò favorable i propici, a l’honrosa entesa entre les persones que busquen reconciliar-se amb el món.
Mentrestant, altres es dediquen a justificar el combat com un estat propi de l’ésser humà posant d’exemple l’economia com a paradigma alternatiu a la destrucció, ja que, mantenen, controlant la informació contribueixen a la tranquil·litat… La hipocresia es camufla sota la rectitud moral. Davant l’amenaça de desintegració dels valors, el domini es resisteix a promoure un canvi que no sigui perquè tot segueixi igual, integrant iniciatives que s’estavellin en la inoperància de la gestió fracassada.
No invertir en tancs o en personal militar ha suposat no només estalviar, sinó aprofundir en el desenvolupament humà. Estudis a Costa Rica en set dècades afirmen que amb prou feines es va patir violència mentre que a la zona central hi van patir 97 intents de cops d’estat, 21 episodis de violència política internacional, 134 successos de violència política civil i 35 de violència ètnica.
L’eslògan liberal més seductor crea una gran complexitat: “Si segueixes els camins correctes i estudies prou, si et coneixes a tu i al teu enemic, sabràs vèncer”. En aquests termes defineix el capitalisme l’empatia. No és estrany dissentir: el malestar social, conclusió de bretxes socioeconòmiques en tensió contínua, es debat entre la solidaritat i l’agressivitat. Però se’ns proposa obrir els ulls davant la possibilitat d’escoltar diferents relats sense por que es trenqui el mirall. Ens anirà bé desmitificar aquest llenguatge bèl·lic hegemònic, anirà bé reclamar de gaudir altres mirades, parlar de pau en lloc de guerra.
Pel·lícules com Maixabel, reportatges de Jordi Évole, RTVE i altres, la recentment premiada obra de teatre La mirada del otro, dècades d’activitat incansable de Gernika Gogoratuz o les lliçons de Galtung, Lederach o Fisas… Convivència per viure.
Quan cada vegada tenim més o menys clar qui és l’enemic principal, és hora d’airejar els encants de les veritables amistats.
