L’Estat espanyol viu un anticlericalisme equiparable al dels anys 30. No ho dic jo, sinó que ho va dir encara no fa una setmana Benet XVI, que de doctrina de la fe sap una estona llarga. I ho va dir quan encara no havia baixat de l’avió que el transportava des del Vaticà fins a Santiago de Compostela, la primera de les parades que tenia previstes a Espanya; la segona –parada i fonda– va ser Barcelona, on va arribar a través d’un camí d’espines verbals que es va encarregar de seguir sembrant a la capital catalana, tot i el gest de fer en català una part de la seva homilia. Primer a no sé quants quilòmetres d’altitud, molt a prop del seu Pare celestial; després, des d’un púlpit terrenal, amb un discurs excàtedra urbi et orbe.
En les seves intervencions, com s’esperava, el Vicari de Crist a la terra va fer una defensa dels valors que defensa l’Església catòlica; és a dir, els tradicionals. A Barcelona, va aprofitar la cerimònia de consagració de la Sagrada Família i la simbologia d’aquest escenari per fer una condemna ferma de l’eutanàsia en qualsevol de les seves formes possibles i l’avortament, així com els matrimonis de gais i lesbianes. També va demanar a l’Estat ajudes econòmiques i socials per a què les dones trobin en la llar i la feina la seva plena realització. Aquesta darrera petició no és més que un exercici de demagògia. La seva valoració de les dones es resumeix perfectament en el paper que la dona té reservat a l’Església que ell defensa i que, com es va poder veure en l’acte religiós celebrat a l’interior del temple, és merament anecdòtic: les úniques monges que hi van participar es van limitar a netejar l’altar on moments més tard tindria lloc la missa.
Potser és cert que la societat espanyola està experimentant canvis. No es pot dir el mateix de la vaticana, que segueix com sempre amb un discurs que se situa a anys llum de la realitat actual. Benet XVI faria bé en veure la viga a l’ull propi abans que la palla en el dels altres.
José Antonio Pilar
Director de Línia Vallès
