En l’article anterior vaig parlar del dret a la presumpció d’innocència, però a tot dret li correspon un deure, i d’això també en cal parlar.
Quan disposem de proves fefaents tenim el deure d’actuar i portar davant la justícia la persona o les entitats que han trencat les regles del joc democràtic.
La justícia té el deure d’escoltar-nos i si considera provats els fets exposats, actuar en conseqüència.
I no hi val a callar per raonaments i afirmacions que avui escoltem arreu; “entrarà i sortirà”, “aquest el donen per perdut”, “amb les seves influències”, “segur que els seus advocats sabran com fer-ho”. O escoltem, fins i tot, diem i ens quedem tan tranquils.
No amics, la justícia té els seus camins, i si aquests són injustos, cal cercar-ne d’altres per part de les autoritats competents. Els jutges actuen sobre el que diu la Llei, per tant, és un deure dels legisladors dictar lleis que s’ajustin a la realitat de cada moment.
En aquest lloc crec que cal fer esment al que ens diu la segona part de l’article 11è de la Declaració Universal dels Drets Humans: “no podem condemnar per actes o omissions comesos en moments que no eren delicte” i ”tampoc s’imposaran penes superiors a les aplicables en el moment de cometre el delicte”. Atenció, doncs! Els legisladors han de tenir en compte aquestes premisses. Tampoc poden fer el que vulguin o el que de vegades desitjarien.
Adonem-nos que cal molta coherència per part dels jutges a l’hora d’aplicar justícia, però en cal molta més dels nostres parlamentaris a l’hora de legislar.
No cal estranyar-nos que acabi aquest comentari demanant seny a tots: legisladors, jutges, fiscals, defensors, acusats i acusadors; aquest seny que tantes vegades ens manca per tal d’actuar amb la coherència que cal.
per Vicenç Vilà i Armadans, síndic personer de Mollet
