S’acaba, poc a poc, i ja era hora, això que en diuen Campanya Electoral. Un període que els polítics ens fan, vulguem o no vulguem, “tragar” cada quatre anys. Durant dies i dies hem d’escoltar promeses que no se sap d’on vénen, però més greu és, que no se sap on van. Discuteixen, es treuen tots els draps bruts que se saben els uns dels altres i llavors arriba el moment culminant, el moment de dir:
–Apa senyor o senyora ciutadana d’aquest país, ara que ha sentit tot el que havia de sentir (cosa que no vol dir entendre-ho), li donem 24 hores perquè reflexioni avia’m si l’he convençut i em vota a mi.
Quan hi haurà algú que vegi que la jornada de reflexió és de tot menys de reflexió? Que treballem durant tota la setmana com per arribar al dissabte amb propostes de programa electoral, discursos per analitzar… no, no i no! Com diuen els que tiren de frases fetes, “qui vulgui peix, que es mulli el cul”.
Més senzill impossible, com deia una campanya electoral (que no té perquè convertir-se en realitat), volem fets i no paraules. Volem veure els carrers de les nostres ciutats impecables, volem que les obres no durin una eternitat, volem sentir-nos tranquils caminant pel carrer i sobretot, volem que es faci el possible i impossible perquè tots i cadascú de nosaltres pugui portar una vida digna.
