Malestar. En aquest país anem de mal en pitjor. No és qüestió de pessimisme, les realitats són grans com castells. Per començar m’endinsaré en el món de l’economia, l’eix que fa bellugar el món. Els banquers són les besties negres que ho fan trontollar tot, el seu poder és tan gran que sembla nos ens en donem compte. Indirectament són els amos i senyors del diners. Ells decideixen la manera de gestionar-los, fent algunes inversions poc clares, fins i tot fraudulentes, com podria ser amb l’armament o altres negocis bruts. Els clients no ens assabentem de res. A més si volguéssim retirar els estalvis, el que té sort de tenir-ne, ens penalitzarien senzillament dient que per causes d’interès intern no et poden donar ni un euro. Així de clar. Podríem parlar d’Emilio Botin, el banquer amb més poder d’Espanya, processat en vàries ocasions per operacions financeres enterbolides i presumptament delictives, però que habilment n’ha sortit de totes gràcies al seu poder polític. Així de senzill.
Malestar. La joventut no troba ni veu sortida al seu futur. Molts no poden alliberar-se de viure a casa dels pares i amb comptats recursos per trobar feina. Altres, la seva vida transcorre sense pena ni glòria, estudien però en el moment de posar en pràctica els seus coneixements se’ls hi tanquen les portes. Volen joves per treballar amb experiència i amb sous de misèria. Els indignats, un nou moviment social que està fart de tant abús, bestieses i comèdies, i que ha dit prou i ha sortit al carrer. Aquest moviment és molt important però com que el poder mediàtic no l’interessa els volen ofegar a cop de porres i detencions. Els hi fotran llenya fins que es cansin. La típica manera d’acollonir la gent, i per part d’individus que estan pagats per tothom.
Malestar. La majoria del teixit social del país està fins els pebrots de que un sector de la classe política visquin com reis amb sous exuberants prenent moltes decisions polítiques errades. Amb decrets de llei que quasi sempre perjudiquen als més febles, però no toquen ni els més rics ni les grans fortunes. El greu del cas és que molts dels polítics que ens manen no tenen capacitat intel·lectual ni coneixements suficients per desenvolupar el càrrec. N’hi ha que són inútils. Abans de ser elegits haurien de superar un examen de capacitació per desenvolupar el càrrec de polític, tal com es fa en l’empresa privada per ocupar qualsevol lloc treball. Segur que el percentatge de suspesos seria molt gran i passarien ha engreixar les llistes de l’atur.
Malestar. Per solucionar dolentes gestions econòmiques, es retallen una part de les avantatges socials per aconseguir tapar forats d’una economia corcada i malmesa per la disbauxa o incompetència d’uns quants. Per què no s’obliga els veritables culpables a col·laborar i donar ajut? Ja n’hi ha prou d’escanyar a la gent. Els poderosos no saben on invertir els diners en no trobar el moment per especular i llavors els tenen aturats en bancs, paradisos fiscals o caixes fortes. O potser els han cremat? El més vergonyós és que per a molts aquesta gent són considerats uns patriotes.
El futur és incert, d’aquesta creuada no en sortirem fàcilment. Cal que tothom comenci a prendre seriosament tota aquesta problemàtica que ens està asfixiant i masturbant el cervell, que es comencin a prendre decisions o potser treballar a la clandestinitat? Les noves tecnologies estan molt bé per comunicar-se o organitzar-se, però no hi ha seguretat. Penso que haurem d’aprendre a tirar rocs per defensar els nostres drets. Ho veig negre i m’agradaria trobar-hi alguna resposta convincent.
Amadeu Rovira, exregidor de Sant Fost
