Steve Jobs, fundador d’Apple, ha mort, i mig món s’ha desfet en elogis. Que quedi clar: era un visionari, el paradigma de l’home fet a si mateix i un exemple de superació. I dit això, una mica de perspectiva, a nivell d’usuari mig: a finals dels anys 90, Bill Gates, propietari del sistema operatiu Windows, va ser erigit com a símbol del capital. Era (encara ho és) un dels homes més rics del món, en part gràcies al seu monopoli absolut en el mercat de la informàtica. Si volies un ordinador, l’havies d’adquirir amb Windows. També se l’acusava de ser un imitador de Jobs i d’haver jugat brut en algunes operacions comercials. Gates era el dolent de la pel·lícula. Mentrestant, Jobs, havia anat obrint el camí de la informàtica de consum del futur: l’iPod, l’iPhone, l’ipad i, com no, l’iMac. I Jobs va esdevenir el bo. Perquè? Perquè va fer una cosa que Gates no va saber fer mai: generar una intensa reacció emocional positiva per part dels usuaris. Els seus productes són més cars, però, com va dir Richard Stallman, creador de la llicència de software gratuït GNU, “Apple crea manilles digitals per fer creure la gent que és cool per tenir els seus productes i realitza jocs de màrqueting per tal que no sembli dolent allò que fa”. I és que Apple ha ideat una sèrie d’aparells i programes hermètics que només funcionen al 100% relacionats entre ells. L’empresa de Jobs rebutja un món cada cop més cooperatiu i obert, on els usuaris creen i modifiquen els seus propis programes segons les seves necessitats. Així ho va veure Linus Torvalds, qui l’any 1991 va crear Linux, el sistema operatiu lliure (és pot copiar, modificar i redistribuir) més estès. Penso que més aviat Torvalds és el bo, Jobs el dolent i Gates el lleig. I no em deixa de sobtar que els genis del nostre temps no siguin ni pintors, ni escriptors, ni tan sols científics. Que siguem capaços d’erigir en geni un empresari.
