Hola

A vegades un somriure dibuixat en uns llavis aliens o un raig de mirada en uns ulls estranys ens recorda a algú que coneixem.

Aleshores, l’arc de la felicitat i els miralls de l’ànima en els quals es reflecteix el que cadascú porta dins seu es converteixen en evidències d’una absència que, amb el pas del temps, es transforma en una injecció d’impaciència que tot ho inunda.

A vegades el somriure aliè i la mirada estranya també ens provoca preguntes que difícilment tenen una resposta més enllà d’un encongiment d’espatlles.

I és aleshores quan la por de l’absència és devorada per la impaciència en un banquet amb només dos convidats: hom mateix i el record que el pas dels dies i les nits situa cada cop més llunyà.

Una cita, un parc, una vida i un anunci. Unes mans que obren portes i que, en el moment de la mort, tanquen sigilosament els ulls del difunt i canvien la bombeta que s’ha fos per tal que el subministrament elèctric torni als records.

No es tracta d’un somni: com tots els dies el sol desperta i s’abaixa del llit pel mateix costat, abans de saludar el respectable un candescent Good Morning. És igual que sigui dilluns o dissabte, plogui, troni o nevi.

Això és el de menys. Potser també bufa una mica de vent del sud, que transporta als seus braços uns graus de calor.

El temps s’ho empassa tot, com si fos un gran forat negre on hi ha lloc per qualsevol cosa.

I els records s’obliden, i al seu espai neixen d’altres que en el futur ens recordaran altres somriures que ens il·luminen el cor i noves mirades que ens observen i que, sense pronunciar una sola paraula, ens saluden.

Hola!