El 1919, el sociòleg alemany Max Weber va dictar la seva conferència La política com a vocació, on distingia entre “l’ètica de la responsabilitat”, buscant solucions pràctiques, i “l’ètica de la convicció”, prioritzant el compromís ideològic. Tot sovint es cau en la trampa de contraposar-les, obviant que la convicció és estèril sense responsabilitat i que les solucions mai són neutres.
Si convicció i responsabilitat s’han de complementar, cal contraposar-les amb el mer oportunisme, i és que en època de campanya permanent es prenen massa decisions basades en el càlcul electoral i el curtterminisme. A Catalunya, la situació de minoria parlamentària del Govern de la Generalitat ha desvelat com PSC i Junts han abraçat aquesta ètica de l’oportunisme.
Des del minut zero: tombant la llei del pla estadístic no per discrepàncies, sinó només per fer la guitza al Govern. O intentant convertir el Fons de Transició Nuclear en una repartidora de subvencions. Un nyap que excloïa els municipis nuclears de Lleida del Fons i que va haver de ser corregit pel Govern. La cimera de l’aigua ha tornat a evidenciar aquesta opció cínica, amb el tancament en banda del PSC per evitar que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) tingui les eines necessàries per controlar que tots els municipis del país compleixen amb les mesures d’estalvi establertes en el decret de sequera.
La proximitat de les eleccions municipals fa que aquesta ètica de l’oportunisme es multipliqui exponencialment. A Parets n’hem tingut un exemple recent amb la gestió municipal del tancament d’una línia d’I3 a l’Escola Lluís Piquer.
Les dades de preinscripcions són el que marquen la viabilitat de l’oferta educativa, atès que cal gestionar els recursos públics per garantir l’equitat del conjunt de la ciutadania de Catalunya. Amb aquestes dades a la mà, el Departament fa la proposta de tancar una línia d’I3 a Parets.
En anteriors ocasions, el consistori havia utilitzat el Pau Vila com a coixí per al tancament de línies. Té sentit en el conjunt del sistema educatiu, ja que l’oferta municipal és un complement de l’oferta pública. I és coherent a nivell municipal, mantenint una oferta educativa equilibrada entre el Casc Antic i l’Eixample.
No obstant, l’Ajuntament es va negar a tancar cap línia de l’escola municipal. Una decisió que només s’entén des de l’electoralisme i des de l’oportunisme. Voler mantenir el màxim d’oferta educativa és lloable, però la Generalitat no tanca línies de forma discrecional, sinó en base les preinscripcions i les ràtios. Si descartes l’opció del Pau Vila, són faves comptades: o tanques l’I3 al Vila Parietes o la segona línia al Lluís Piquer.
La solució proposada per l’Ajuntament, oferint-se a pagar la línia extra al Lluís Piquer, encara ho empitjora. No només per la dubtosa legalitat, sinó pels efectes nocius que tindria en cas d’acceptar-se. Si permetéssim que l’oferta educativa es determinés en base al que està disposat a pagar un ajuntament, només agreujaríem les desigualtats del país, amb els ajuntaments més rics mantenint línies que els ajuntaments més empobrits no es podrien permetre.
És un exemple de frivolitat i oportunisme que a llarg termini només crea desafecció ciutadana. I que contrasta amb l’aposta que ha fet ERC, des del Departament d’Educació, per impulsar la primera baixada de ràtios en més de trenta anys, de 25 a 20 nens a I3. Un camí que aposta per maximitzar els recursos educatius per infant de forma estructural i sistèmica, propi d’una governança republicana basada en convicció i responsabilitat, amb la voluntat de transformar el país i ben lluny de l’oportunisme del qui dia passa any empeny.
