Recrear el passat no vol dir ser fidel al que ha passat, ja que, com passa amb totes les coses, quan generem idees incorporem la nostra ideologia, la nostra experiència, fins i tot la nostra ignorància. Prova d’això és la reescriptura de la història per part dels fanàtics i les dictadures quan ataquen l’art, com la censura inflexible que va patir Xostakóvitx (una amarga violència), una estratègia repressiva de Stalin perquè el músic reorientés la seva creació: Lady Macbeth de Mtsensk en va ser l’exemple més punyent. Aquí va passar amb Pedrolo, Méndez Ferrín a Galícia i tants altres…
El poder menja por per desviar l’atenció, deia el gran Galeano. No és què s’afirma, sinó què es fa i, com que això no es veu, acostuma a estar ple d’interpretacions de tots els colors.
Analitzar equival a valorar alguna cosa amb els seus aspectes positius i negatius, tenint en compte les circumstàncies del moment. En opinar, donem valor segons el nostre pensament (que és modelat dia rere dia). El que cal deixar clar és que tothom és capaç d’expressar-se, tot i les diferències en els graus de certesa. No obstant això, tot i que qualsevol opinió és legítima, per fer-ho bé es requereix dos elements importants: tenir coneixement i saber argumentar.
El gust per la pregunta i la tolerància de la contradicció fan democràcia. No hi ha múltiples veritats, sinó camins diferents per accedir-hi, i més que preguntar-nos què és la interpretació, ens anirà bé saber com desxifrar-la millor. L’important hauria de ser arribar a acords per desterrar dinàmiques egoistes i altres particularitats que habiten en el mercat depredador. Deia Umberto Eco que existeixen arguments que ja neixen fracassats perquè són incapaços d’aportar-ne res.
Si algú busca tenir raó, tenim dret a desconfiar dels seus punts de vista si no podem confrontar-los per arribar a decidir si això és bo o inversemblant, si decantar-nos per alguna elecció o si no veiem cap possibilitat. El problema és que assistim a cotes molt baixes de clarificació, no només per la manipulació dels mitjans, sinó per la nostra escassa preparació. Correm el risc de patir una invasió de bajanades si reivindiquem el dret de discórrer el mateix que un premi Nobel.
Però qui ens proporciona respostes quan escassegen tant? García Márquez deia que l’objectiu d’un govern hauria de ser fer feliços els pobres (vigilant la droga).
Debatre és realment difícil. Alguns s’ho pregunten a tuits, intentant fer-se un forat entre l’última polèmica del dia amb pànics morals que es coregen contra la darrera bestiesa. Per tot això i allò, la mirada hauria d’estar centrada, com a mínim, en una particularitat: una ètica de la interpretació com a repte permanent per barrar el pas a dogmatismes rabiosos.
