Contra tot pronòstic, i per només 34 vots de diferència respecte la segona llista més votada, el convergent Francesc Colomé va guanyar les eleccions del 22-M a les Franqueses. I contra tots els intents dels seus adversaris més immediats, Esteve Ribalta (PSC) i Francesc Torné (CpLF), per trobar el suport necessari per impedir-ho, dissabte passat va ser investit alcalde. Aquesta doble victòria cal atribuir-la, com diuen els matemàtics, al fet que en ambdues ocasions van confluir les condicions necessàries i les suficients.
Les condicions necessàries van ser els errors dels seus principals contrincants, sobretot per part del socialista, que va aprofitar el seu pas per l’alcaldia de les Franqueses per alimentar tota classe de conflictes tant amb els seus socis de la moció de censura –que poc a poc el van anar abandonant fins a deixar l’equip de govern local en la mínima expressió–, com amb l’oposició; i que, amb algunes decisions controvertides que va prendre, va provocar un divorci evident entre la vida política quotidiana local i un important sector de la ciutadania, més enllà del fet que el debat d’algunes qüestions s’hagi traslladat de la sala de plens als tribunals de justícia. Sense aquestes condicions, a més d’un clima polític irrespirable, no s’entén la davallada del PSC –que ha passat de set a quatre regidors– ni el triomf electoral de CiU, que en termes relatius es podria dir que ha sobreviscut a la disgregació de l’electorat natural que va propiciar per Torné.
Però falten les condicions suficients i aquestes les ha d’oferir el mateix Colomé com una alternativa en la que poder confiar, tant des del punt de vista de la ciutadania com dels grups municipals tan necessaris per aconseguir un govern de pes el més estable possible, alhora que renovador –política i generacionalment– i atractiu per als propers quatre anys. El convergent té un repte: ha d’estendre la mà, però ha d’escollir molt bé a quina boca l’acosta. Alguns se la poden mossegar.
