Tot va començar l’any 1950. El doctor Ernst Grafenberg va escriure un article on recollia declaracions d’algunes de les seves pacients que relataven les particularitats d’una zona del seu cos especialment agradable situada entre la vagina i la uretra, que reacciona a l’estímul provocant orgasmes molt intensos. No va ser, però, fins a finals dels 80 quan la sexòloga nordamericana Beverly Whipple va batejar aquesta zona amb una clara referència al cognom del seu descubridor. Polèmic durant molt de temps, fins i tot mític, el punt G ha estat un desafiament per a la ciència i un autèntic mal de cap de per a molts homes que s’han llençat de ple a la seva recerca i conquesta en l’anatomia més ínti- ma de les seves parelles amb la mateixa dedicació que els antics exploradors van recórrer altres geografies físiques per descobrir nous mons.
Com El Dorado, que és més una il·lusió que una realitat constatable, el punt G no existeix com a estructura física, segons ha assegurat la ginecòloga francesa Odile Buisson, sinó que es tracta d’una zona situada en el lloc de contacte entre la vagina i l’arrel interna del clítoris, un òrgan que disposa de prou mobilitat a causa de que les seves diferents parts es mouen sota l’influència de les contraccions del perineu. Amb aquesta premisa, a la doctora se li va ocórrer fer una ecografia d’un coit i aleshores ho va veure clar: durant la relació sexual, el penis en erecció estira el clítoris, el comprimeix i el fa ascendir de forma repetitiva, provocant amb les anades i tornades que aquest augmenti de volum. També va poder constatar que és a través de la part anterior i inferior de la vagina per on s’estimula el doble arc del clítoris, posant fi d’aquesta manera a la diferenciació entre les dones “vaginals” i les “clitorianes”.
Després de milers d’anys de sexualitat de l’espècie humana, encara hi ha molt per explorar en aquest terreny. I el viatge no requereix grans inversions en logística: es recomana fer-ho lleuger de roba, i punt.
