Les vacances són un bon moment per reflexionar plàcidament sobre els grans enigmes de la humanitat fugint de les fútils cabòries del dia a dia. L’aportació extra de vitamina D i el relaxament que produeix el repòs perllongat permeten abordar amb més facilitat qüestions transcendentals com si és millor prendre el Dry Martini sacsejat o a l’estil James Bond, només remenat.
L’observació empírica d’aquest dilema aporta una conclusió molt interessant quan escodrinyes l’entorn des d’una gandula a la platja de Castelldefels, i és que el que veritablement defineix el caràcter de la gent no és el grau d’agitació del Martini, sinó com ens comportem amb l’oliva. Perquè hi ha tres tipus de persones al món: les que guarden l’oliva per a l’últim glop deixant-la macerar en el licor, les que se la mengen abans de beure’s el vermut perquè la ingesta posterior només sigui líquida i les que tenen la intenció de deixar el mos per al final, però no tenen prou paciència i s’acaben cruspint l’oliva a mig got, convertint en orfes abans d’hora la llimona i l’escuradents.
Segons l’eneagrama de la personalitat, aquest devorador impacient d’olives del vermut correspondria a l’eneatip VII, és a dir, es tractaria d’una persona optimista, sociable, entusiasta, fantasiosa i imaginativa que ha de conviure amb el seu caràcter hedonista, narcisista, fraudulent i superficial. En canvi, el que costa més de classificar són aquestes persones que et creues en una excursió enmig de la muntanya i et saluden efusivament, com si et coneguessin de tota la vida, però que, quan coincideixen amb un veí a l’ascensor, acotxen la mirada i no diuen ni ase ni bèstia. Són éssers socials a temps parcial. Bipolars de l’educació a distància: com més a prop, menys educats.
D’acord que un no pot viure tot el temps com la Barbie abans del cop d’estat de l’hipermasculinitzat okupa de la Mojo Dojo Casa House, somrient tota l’estona i saludant tothom com un mormó d’Erasmus que acaba de tastar la sangria. I s’entén l’agreujant de l’excés de calor, que fa que estiguem més alterats i irascibles, a punt de saltar a la jugular quan algú triga massa a aparcar el cotxe o deixa els plàtans fora de la nevera sense aplicar-los la revolucionària tècnica de la bossa de plàstic lligada al tronc. Deu ser l’ecoansietat per la pujada de les temperatures o, simplement, que ja n’estem fins als nassos de tot, però cal anar amb compte perquè ens trobem a un pas de convertir-nos en aquells lleons marins que aquest estiu anaven mossegant els culs dels banyistes desprevinguts.
Més dormir i menys reportatge fotogràfic a Instagram. Més coixí i menys caipirinhes
Potser tindran raó els gurús de l’sleep tourism i a les vacances ens convindria més garantir les hores de son que passar-nos el dia visitant atraccions turístiques o sortint de festa fins a la matinada. Més dormir i menys reportatge fotogràfic a Instagram. Més coixí i menys caipirinhes. Perquè l’aventura està bé, però una bona migdiada de llençol i cortines corregudes compensa amb escreix tots els aqualands, portsaventura, ràftings, senderismes, socs, aquagyms i balls tropicals.
Ben mirat, l’acció durant les vacances –sobretot la que comporta un cert risc– hauria de ser un vedat exclusiu de les persones que creuen que el simple fet d’estar viu està sobrevalorat i que, per això, calen estímuls extra per sentir que de debò estem ubicats en el pla físic de la realitat i no som un personatge dels Sims que badalla d’avorriment. Viure aventures extremes i compartir-les amb els seguidors és una tendència a l’alça entre influencers grimpaires, malgrat que, de vegades, voler anar més enllà et porta, precisament, al més-enllà, on només et fa fotos Sant Pere. O Lucífer, si ets molt enrotllat.
Potser si m’apuntés a la moda del gas del riure, a més d’aconseguir parlar com Gracita Morales, ho veuria diferent, però així, a seques, no trobo la gràcia a saltar a una piscina des del balcó ni a practicar l’urban climber. Si te’n surts, t’emportes un aplaudiment dels teus amics eixelebrats i alguna foto impactant per ratificar públicament la teva condició de mono acrobàtic, però, si mors en l’intent, el màxim que aconseguiràs és una crònica a la secció fixa de cafrades del Diario de Mallorca o, amb molta sort, et premiaran amb un Darwin com al que opta a títol pòstum l’exjugador de futbol holandès que es va tirar des d’un penya-segat a 22 metres d’alçada a les Illes Malgrats.
Els Darwin Awards reconeixen l’esforç d’aquelles persones que contribueixen a millorar el patrimoni gènic de la humanitat eliminant-se de la manera més espectacular o més estúpida possible. I és que cal posar en valor els beneficis de l’eugenèsia, sobretot a l’estiu, que és quan més es tendeix a posar a prova els límits de la resistència del nostre organisme, ja sigui menjant més paella de la que el cos pot digerir o aguantant estoicament la tabarra del veí de tovallola a la platja. Per això, jo, quan viatjo, sempre porto una muda de color negre, per si em toca anar de funeral i no em dona temps de passar per casa a canviar-me. Perquè us imagineu anant al tanatori amb una camisa hawaiana o una samarreta de South Park amb la frase “Oh, my God, they killed Kenny!”?
