Porto tota la vida defensant la sanitat pública i, com tothom, he tingut la necessitat de fer-la servir. És llavors quan ens adonem de l’absoluta necessitat d’aquest servei, de la importància que sigui pública i a l’abast de totes les persones. També ens adonem, llavors, del que impliquen les retallades i les polítiques de privatització que defensen alguns.
En el meu cas, vaig tenir una greu malaltia a la columna vertebral que pràcticament m’incapacitava, amb molt de dolor per caminar i fer vida amb normalitat. He de dir que, entre les diverses proves i les seves corresponents llistes d’espera, van ser més de 4 anys de patiment per arribar a una operació que finalment va ser un èxit, segons els grans professionals que m’atenien. Vull deixar clar que l’atenció de tot el personal que em va atendre va ser excepcional, tant a escala professional com des del punt de vista del tracte humà. Metges, infermers, personal de tots els serveis de la Seguretat Social i de l’Hospital de Mollet, fantàstics. Tenim uns sanitaris que són el millor del món.
La manca de recursos a la sanitat pública és una evidència dolorosa que ens trenca com a societat
Però no em vaig poder estar de fixar-me en la seva frustració en comunicar llargues llistes d’espera, el seu cansament o angoixa per no poder atendre convenientment persones i malalties que amb els recursos suficients es podrien resoldre millor i en menys temps. La manca de personal i recursos a la sanitat pública és una evidència dolorosa que ens retracta com a societat. És aquesta la sanitat pública que volem?
I no és casualitat, portem més d’una dècada ja amb el discurs i els efectes de les retallades. A Catalunya, les competències en sanitat són de la Generalitat. Diferents governs de dretes ens han dit que no són retallades, que és optimitzar, que les mútues privades són una bona opció i que cal que tothom en tingui una. Recomanaria molt llegir el llibre Artur Mas: On són els meus diners?, on Albano Dante Fachin i Marta Sibina explicaven el 2013 l’al·lucinant funcionament publicoprivat de la sanitat “pública” catalana. Passen els anys i les coses no canvien: aquest model, que posa el benefici econòmic per davant de les persones, no es qüestiona i ens estem carregant a poc a poc la sanitat pública. A alguns els convé que no funcioni perquè, d’aquest mal funcionament, en fan negoci. Tenen nom i cognoms.
Vull fer una crida final des de la meva experiència, que pot ser la de la majoria: defensem la sanitat pública i els seus professionals. No ens cansem mai de defensar els serveis públics i l’estat del benestar. Perquè això és l’únic que tenim la classe treballadora per protegir la nostra qualitat de vida i la nostra salut.
