“Que visquis temps interessants” és una vella maledicció xinesa, molt ens temem que en aquest moment se’ns pot aplicar de ple.
En un altre article ja vam descriure com el Govern Central, lluny de fer els deures i aplicar els ajustos necessaris al seu pressupost, s’ha limitat a retallar totes les seves transferències a les altres administracions i entitats, de tal manera que paguen la crisi dues vegades i l’Estat, cap; Europa es va adonar d’això i enlloc de respondre positivament al nou pressupost escurçat, ho va interpretar, correctament, com una mostra d’irresponsabilitat i es va ensorrar la borsa i va pujar espectacularment la prima de risc.
Doncs bé, encara no havíem sortit d’aquest mal pas, quan s’ha descobert que les dues comunitats autònomes emblemàtiques del PP, tenien un deute amagat que doblava el declarat oficialment (i aquí no passa res, ni dimiteix ningú, tot és culpa, pel que sembla, de la xiulada a l’himne espanyol). No havíem pogut respirar tres vegades quan el gran projecte bancari del PP, Bankia, fa llufa de manera espectacular, declarant unes pèrdues de 3.000 milions d’euros aquest any, quan feia un més n’havien declarat 300 de beneficis (i aquí si que dimiteix el senyor Rato, però encara gosa pontificar des de fora).
Aquest és el panorama, ara es necessitaran desenes de milers de milions d’euros per salvar Bankia quan a la gent del carrer ja no els queda ni un forat al cinturó.
Preguntes lògiques que és fa la gent:
Primera: per què s’ensorren els bancs?
Els bancs van adquirir un deute monumental amb el sector de la construcció, aquest s’ha ensorrat totalment, amb el resultat de que els bancs s’han quedat els seus actius: terrenys i obra feta, aquests actius amb la punxada de la bombolla immobiliària cada vegada valen menys i a més són invendibles, a aquesta mena d’actius se’ls anomena “actius tòxics” perquè el banc declara uns diners en propietats que de fet valen molt menys i dels que no es poden despendre, però sobretot en diuen així perquè és “contagien”: si un banc tòxic es fusiona amb un que no ho és, aquests actius continuen baixant, i el nou banc esdevé també tòxic, això pot passar també per la simple compra venda d’actius.
Segona: per què hauríem de salvar els bancs?
Es calcula que un 70% de la banca espanyola està sana i que el 30% restant és tòxic, aquest podria infectar el 70% i ensorrar el sistema bancari, una solució seria crear un “Banc Dolent” on tots els altres bancs situessin els seus actius tòxics (això és complicat en parlarem un altre dia), l’altre és intentar sanejar-los via fusió amb entitats molt sanes, que n’absorbeixin la toxicitat, això és el que s’ha provat fins ara amb un èxit relatiu; les altres dues opcions és salvar-los via diner públic o deixar-los ensorrar fent-los declarar el valor real dels seus actius, l’ortodòxia, des de l’experiència de l’any 1929 diu que si deixem ensorrar un 30% del sector bancari es generarà un pànic social que agreujarà molt més la crisi, però potser ha arribat el moment d’oblidar-se de l’ortodòxia i aplicar sense miraments les lleis del lliure mercat, així ho diu la OCDE, però el polític que faci això sap que està saltant a les fosques sense saber si trobarà on afermar el peu quan acabi el salt.
Tercera: i si no es fa res?
A la banca tòxica, de fet, li costa ensorrar-se sola (es cobreix darrere d’uns actius sobrevalorats), però arriba un moment que està morta, no s’atreveix a donar crèdits ni a descomptar una lletra d’un client, no fan res, és més, de vegades mosseguen com quan col·loquen als clients productes escombraria com les accions preferents (per això no cal ni que siguin tòxics). Quan un banc arriba a aquest punt s’anomena banca “zombie”, camina però està mort, no es veu a primera vista, contagia als altres i inclús pot clavar mossegades. Per tant alguna cosa s’ha de fer: obligar a posar als actius al seu preu i provocar les fallides, intentar sanejar-los, o apartar aquests actius en un lloc de “quarantena” (el Banc Dolent).
Quarta: per què també s’ha de salvar els directius bancaris que en gran part han provocat aquesta situació?
Per cap motiu que no sigui l’amiguisme, per això CiU ja ha presentat una Proposició al Congres perquè, amb efectes retroactius, aquest personal no pugui cobrar les indemnitzacions dels seus contactes blindats. Una cosa és salvar als bancs i l’altra als banquers.
Hem intentar ser pedagògics sobre el que està passant, pom poden veure hi ha solucions, nomes ens cal un govern estatal valent, com el que tenim a Catalunya.
Feliu Guillaumes
Diputat de CiU al Congrés Espanyol
