Els mateixos que van provocar la crisi estan ara imposant la seva estratègia per tal de fer front a la situació. Aquesta és la creença de bona part de la societat, que considera que els que fan bullir l’olla econò- mica estan fent una neteja en tota regla sobre els que habiten als estractes socials immediatament inferiors, als quals mantenen a l’escalfor del bany Maria (que lentament i sense que hom se n’adoni l’acaba coent). Amb l’argument del deute públic, els primers proposen retallades de les despeses socials, l’abaratiment de l’acomiadament, la reducció dels salaris, la disminu- ció de les pensions i l’increment dels impostos que paguen la major part de la població, mentre que els segons pateixen les conseqüències directament sobre la seva pell, cada cop més cremada.
Però no ens enganyem: el deute públic no és el resultat d’un augment de les millores socials per a tothom. Ans al contrari, és producte de la reducció dels in- gressos estatals a partir de la crisi econòmica generada en el sistema financer, la caiguda de sectors d’activitat com el de la construcció, la continuada baixada d’impostos a les rendes i patrimonis més alts i (tatxin, tatxin!) la factura dels rescats de les entitats bancàries, entre d’altres. Sovint els poders polítics s’han mostrat submissos als econòmics i el moment actual no podia ser una excepció. Només així s’explica que els gestors del sector públic estiguin en el punt de mira de la societat.
Lluny d’aconseguir un model socioeconòmic just –ni que sigui per aproximació simbòlica–, hem construït un món tan absurdament irresponsable que el que més té cada cop té més, i el que menys, té cada cop té menys. On les agressions ecològiques i urbanístiques, l’especulació i el malbaratament dels recursos conviuen amb la retallada dels drets socials i dels serveis públics, la reforma laboral i la de les pensions. Davant de tant de crim, un càstig: escoltar al precandidat del PSOE a les generals dient que té la fórmula per crear ocupació. Ens prenen per gilis, no?