“Aquest país l’hem embastardit, però és. L’hem malmenat, però existeix”. Recordant les valuoses paraules del poeta Espriu qualsevol patriota que s’estimi aquest país sabrà reconèixer en elles una font de inspiració per donar encara més valor a la declaració de sobirania que el nostre Parlament acaba d’aprovar. Perquè ara no estem parlant d’independència, sinó de democràcia.
I ho fem a través d’un procés pacífic i tolerant, aglutinador d’ànimes, esperits i emocions, però també d’interessos legítims. Sense dogmatismes, com pretenen fer creure alguns que demostren la seva intolerància atrinxerant els seus pobres arguments darrera una Constitució caduca, anacrònica i inmobilista que es va aprovar quan molts dels que ara reclamen els seus drets ni tan sols haven nascut.
Quelcom s’està movent en el panorama polític català. Afortunadament.
Sense permís, les plaques tectòniques obren pas a nous espais plens de vida ocupats per gent jove (i no tant jove) que tenen en comú el somni de prosperar en un país lliure que pot i deu ser governat pels propis catalans i no per estructures i lobbies de poder a sis-cents quilòmetres de distancia. Part d’aquests moviments tectònics s’estan convertint en terratrèmols, i benvinguts siguin si contribueixen a sumar esforços i persones en un projecte comú i aglutinador que ens permet tornarnos a il·lusionar amb la política amb majúscules.
Tots els independentistes d’aquest país (els radicals, els moderats, els tremolosos, els sobiranistes, els ocults, els cagats, els possibilistes i els passius) hem d’estar satisfets de que (per fi!) els catalanistes del PSC diguin prou!. La fractura evident del socialisme català és el punt de partida i d’origen d’un moviment que haurà d’acomodar una nova i moderna esquerra socialista catalana sense les manilles d’un PSOE que ni vol ni pot entendre la nostra realitat. Dir que el PSC entra en descomposició no és poca cosa i segurament l’aparell acabarà trobant una via per sobreviure políticament (Chacón dixit). Però ja res serà el mateix. La fragmentació del Parlament català anirà a més i qui pot negar que això no sigui saludable democràticament parlant?
L’executiva del PSC de Granollers ha estat valenta i puc entendre que no ha estat gens fàcil contradir la disciplina del vot de partit. També això és democràcia. La meva admiració pels polítics que són capaços de trencar el sostre dels seus propis partits quan aquests ja s’han quedat petits, perquè són amb petits gestos com aquest els que permeten avançar a un poble.
La decisió del PSC de votar en contra de la declaració de sobirania és un error ideològic, com diu el mateix Joaquim Nadal. La situació és greu i se li ha escapat de les mans a un desbordat Navarro que dóna la sensació de no entendre res del que passa a Catalunya des de que va deixar la còmoda alcaldia de Terrassa.
El camí del PSC a partir d’ara és clar i aferrar-se al constitucionalisme de Madrid només el porta cap a un camí molt simple: el de la irrellevància política.
