La grafologia, diuen, estudia i descriu la personalitat. A partir de l’escriptura s’observen característiques del caràcter: emocions, intel·ligència… Però això és només la meitat, una veritat doblegada, compra i venda d’ignorància que juga amb la credulitat, aquest analfabetisme esclau que provoca la mauvaise foi, com van pensar Beauvoir i Sartre. Una fàbrica de mentides que s’aprofita de la innovació i el màrqueting per convertir-nos en estranys. Qui escriu bé no sempre és bona persona, sol passar que distreuen amb trampes, privilegis i impunitats. La lògica del poder consisteix a aconseguir-lo, mantenir-lo i augmentar-lo, costi el que costi. Als dominants, amb els seus savis clandestins, amb els seus ídols de plata i del “campi qui pugui”, només els importa que les rodes avancin de la mà de predicadors, gasos, desfilades d’acer i cants de sirenes, draps de luxe, carbó, Déu pare i claus del regne, com canta Serrat amb versos de Benedetti.

Hi ha més imperis: Espanya és el país amb més proxenetes d’Europa. Mans fàctiques corrompent institucions, cambres de comerç i agrupacions polítiques. Mecàniques judicials estranyes (7 de cada 10 judicis d’abusos sexuals a menors acaben en absolució). Polítiques burocràtiques plenes de formularis i telèfons que no contesten. Desinformació. Allò que s’amaga supera les causes amb paraules que es desgasten en una pena gran, davant la subsistència és millor una pressió fiscal poc excessiva. Els lots de menjar de CaixaBank, els serveis socials impotents, la salut mental atrapada. Temps de 30%: taxa d’atur juvenil, pobresa infantil, precarietat laboral… Fruit agre.

L’art del traç és una dansa musicada per lletres que transmet l’esperança d’un miracle. En la seva obra, Cal·ligrafia dels somnis, l’enorme Juan Marsé recrea uns éssers que viuen contents en un món paral·lel al gris actual. Amb tota la seva pobresa disponible, cadascuna des del seu amagatall, segueix existint gent que hi creu. Aquests locos bajitos, poema d’Horaci Sales, encara creuen en un futur digne.