Els socialisme català ha dit prou al sucursalisme. Al votar a favor del dret a decidir al Congrés dels Diputats, el PSC es desmarca del PSOE a Madrid i traspassa una ratlla vermella que tindrà conseqüències de fons. Les reaccions tàctiques i confuses de Pere Navarro descol·loquen a la militància i als electors que abandonen al partit a una certa deriva. Tornar a ocupar l’espai de centralitat i frenar la caiguda lliure és essencial pel PSC, només així s’entén l’últim moviment. Però algú al carrer Nicaragua creu que la major part de la seva parròquia d’electors entenen les raons per les quals el PSC vota al Parlament el contrari del que vota al Congrés?
Dit això, els demòcractes convençuts donem la benvinguda al PSC al sumar-se a un procés d’impecable caràcter democràtic: el dret a decidir no és votar per la independencia sinó per exercicir la llibertat de poder consultar a un poble. Questionar això a principis del segle XXI en el marc d’una Europa moderna és inacceptable, anacrònic i perillòs. El PSC ha reaccionat tard i malament però ho ha fet i ara s’apunta a un procès nacional liderat pel poble a través de la suma dels partits més forts i significatius de Catalunya.
Si el PSC hagués votat dilluns a Madrid en contra del dret a decidir el seu camí cap a la irrellevància política no hagués tingut fre. Que el socialistes catalans es desmarquin de la caspa d’Alfonso Guerra i de tota la colla que envolta el socialismo español (col·lindant amb el PP més ranci) dóna esperances a una part important del seu electorat català d’esquerres que vol subscriure un partit modern que no té por a les ruptures si aquestes són democràtiques, pulcres i pacifiques. El moviment personalista (i presidencialista) de la Carme Chacón és coherent amb la figura i la trajectòria ambivalent d’aquest personatge que, al trencar els ponts amb la seva família catalana (per fi!), ja només li queda el camí cap a Ferraz.
Per tacticisme o per convicció, tard i de forma caòtica, tant si val. La qüestio és que el PSC suma i ara el procés sobiranista és més fort que mai. La Consulta es farà. I el marc jurídic, sigui legal, il·legal (a Madrid però no a Barcelona) al·legal (aquí o a Brusel.les) permetrà que el poble català pugui dir, a través de les urnes, què vol. Així de senzill.
Madrid comença a constatar que la pressió, la guerra bruta, la mala llet, les amenaces, les infàmies, les provocacions i els atacs indiscriminats només aconsegueixen una cosa: enfortir-nos més en el nostre dret a decidir.
