Ousmane amb la seva filla. Foto: Ousmane Signaté

Una dona i la seva filla esperen durant més de vuit hores una plaça a l’avió comercial encarregat de repatriar alguns dels ciutadans atrapats al Senegal i a Gàmbia per la Covid-19. Elles, com el Jaume Portell, periodista especialitzat en economia i relacions internacionals del continent africà i autor del llibre Un grano de cacao: perspectivas y futuro de la agricultura africana, necessitaven tornar amb urgència al seu país de residència. Però, a diferència de Portell, elles no van rebre l’esperada trucada d’Iberia.

És per això que Portell ha pogut retratar a Línia Vallès la desesperació que viuen des de fa tres mesos els ciutadans que s’han quedat tancats al país africà esperant que el consolat habiliti un vol que els porti a casa.

Aquest és el cas d’Ousmane Signaté, un veí de Mollet que va volar a Dakar (Senegal) el 14 de març per assistir a l’enterrament del seu pare. Signaté havia de tornar el 23 de març al municipi, però avui encara segueix a casa dels seus familiars a Fodecounda, un poble de la regió de Tambacounda, al Senegal.

Signaté explica a Línia Vallès que treballa de maquinista a Montcada i Reixac, que es troba en un ERTO i que se sent abandonat pel consolat espanyol. “Ens hem quedat fora de l’últim vol de repatriació perquè la prioritat són els espanyols. Tant és així que ni ens han trucat per informar-nos que no volaríem. Jo tinc permís de residència a Catalunya i contribueixo cada dia a l’economia del país”, lamenta Signaté mentre recorda que ell ha lluitat molt per aconseguir una residència a Mollet.

Ha treballat durant quatre anys al camp en circumstàncies adverses i ara, per fi, té una feina digna i està fent els tràmits per aconseguir reagrupar la seva família. “Estic pagant religiosament el lloguer cada mes i les meves factures, tot i estar atrapat a un altre continent. Tinc por perquè no sé quan podré tornar i, si perdo la meva feina, deixo 12 persones sense un plat a taula”, diu, entristit, quan pensa en l’efecte dominó que suposaria que ell no pogués enviar diners mensualment a la seva família.

“Tinc por perquè si perdo la meva feina deixo 12 persones sense un plat a taula”

Segons l’informe del Banc Mundial, publicat aquest abril, les remeses “són la font econòmica vital perquè els països es desenvolupin, però la recessió actual causada per la Covid-19 ha provocat que moltes persones no puguin enviar aquests diners a casa”. A l’Àfrica negra les transferències representen un 23,1% del PIB del continent i al Senegal han significat 2.482 milions d’euros del PIB del 2008, una xifra que supera els ingressos que reben anualment els països empobrits en inversió estrangera, ajudes, bons i accions. Això significa que la població del Senegal depèn de les transferències que envien els seus migrants. “El marge de les xifres oficials sempre és inferior a la realitat perquè una part dels diners va per canals no oficials”, posa de manifest Portell.

Elhadji Signaté, veí de la Llagosta i cosí d’Ousmane, també està atrapat a Fodecounda. Ell treballa a un Condis de Montcada i Reixac i, de moment, la cadena de supermercats li manté el sou. “He vist com diversos coneguts tornaven a França, en canvi el consolat espanyol no ens està ajudant a nosaltres. Si a mi em deixen de pagar perquè no puc anar al meu lloc de feina, catorze persones es quedaran sense res. No sé quan tornaré perquè no hi ha vols programats”, explica.

Aquesta és la realitat de les persones que s’han quedat atrapades a l’Àfrica des del tancament de fronteres: missatges automàtics per part de les companyies aèries i del consolat i vols que no arriben.