Després d’unes eleccions, els que han guanyat parlen de maduresa democràtica, com si amb anterioritat els ciutadans quan optaven per altres formacions fossin necessàriament uns immadurs, i els que han perdut acostumen a parlar de factors circumstancials i conjuntures o comportaments que no són traslladables a altres conteses electorals. Des del meu punt de vista, la greu crisi econòmica, les seves conseqüències socials i el seu impacte negatiu sobre uns serveis públics que són termòmetre del benestar de tots; la crisi institucional de pèrdua de confiança en les institucions de representació democràtica per enfrontar-se a les causes de la crisi i per canalitzar la demanda que no fos escarnida la voluntat del poble que havia formulat un Estatut d’Autonomia que recollia els anhels d’ampliació d’autogovern i que fou escapçat després de ser ratificat a les urnes; i el menysteniment social, econòmic i cultural que dispensen les institucions de l’Estat als sentiments de Catalunya no són fets conjunturals, no són elements que puguin quedar circumscrits al context d’unes eleccions europees i a la primavera de l’any 2014.
Les coordenades sobre les quals els ciutadans prenen la seva opció de vot tenen a veure amb pensaments i valors més generals. Saben que, davant la desestabilització del sistema financer de l’any 2009, els governs, amb els recursos de tots els ciutadans, van estintolar unes entitats financeres que no mostren cap sensibilitat pels greus problemes socials i que, malgrat la injecció de recursos públics, segueixen tancats a atendre la necessitat de crèdit que tenen les petites i mitjanes empreses per poder modernitzar-se i expandir-se en el món, mantenir i incrementar els llocs de treball. Només si els diners tornen a circular hi ha possibilitats que l’economia creixi i es creïn oportunitats de treball. Sense treball no hi ha igualtat d’oportunitats, sense un sou a final de més no hi ha confiança en el futur. Però aquesta reactivació econòmica no pot produir-se amb l’escala de valors que ha portat a considerar els grans especuladors com herois d’una societat on els ciutadans eren consumidors i no persones amb dret a prosperitat progressiva. Aquesta crisi i la dificultat per explicar-ne les causes i per fer front a les seves conseqüències ha produït un retrocés del PP i del PSOE. Aquests dos partits han governat en aquest període de recessió i, quan han demanat que s’avalés la seva feina, molts ciutadans els han enviat el missatge de “no us podem fer depositaris de la nostra esperança”. Malgrat tot, no podem deixar d’afirmar que, per molt que discrepi de les seves polítiques, el PP ha guanyat aquestes eleccions que funcionen en règim de circumscripció única i l’assignació de diputats es fa amb els resultats de tot l’Estat Espanyol. Malauradament, i ho dic amb tristesa, el Partit Socialista no ha pogut, no ha transmès la seguretat necessària per superar el partit més reaccionari i regressiu amb drets i llibertats de l’etapa democràtica. Formacions com UpyD i Podemos han captat, per diferents raons, el vot de la indignació social.
L’actual situació de Catalunya ha impactat de ple en aquests resultats. Des de sempre, la política catalana cal analitzar-la en el doble vessant, el vessant social i el vessant nacional. No és possible negar un vessant en benefici de l’altre. Quan es nega el vessant nacional, aquesta reviu amb més força que mai, però el vessant social també és present. S’equivoquen els que creuen que centrar la mirada en els anhels d’autogovern del poble de Catalunya és oblidar la reivindicació dels que la crisi ha desheretat del seu patrimoni col·lectiu, de les seves prestacions socials de tota mena. Una part d’aquests desheretats socials viuen avui en situació de subsistència i tenen la sensació que les institucions polítiques els han portat a aquesta situació i no fan res per ajudar-los a sortir del pou. Fins i tot quan s’argumenta que ha estat l’excés d’endeutament privat el que ha portat a la inestabilitat, la pregunta que apareix és perquè no van evitar-ho, perquè no van legislar per impedir-ho. En època de crisi, de recessió, el destí dels diners pagats en forma d’aportació a la caixa general adquireix major rellevància. Per això l’incompliment de determinades clàusules del finançament de Catalunya pactat el 2009 o de la compensació per manca d’inversió del Govern Central que s’establia en l’Estatut i que el TC no va derogar ha sumat indignació a la indignació.
.
.
Els problemes socials s’acumulen a Catalunya, per una inadequada aplicació de polítiques de la mal anomenada austeritat, però també per una solidaritat interterritorial que mai ens han reconegut, i malgrat ser aportadors nets a les arques de l’Estat durant dècades hem estat titllats d’insolidaris, egoistes i garrepes. Però el sentiment d’indignació a Catalunya l’ha capitalitzat una formació històrica, una formació que concentra en el seu clam d’independència tota la crítica a la incapacitat d’un Estat que, ignorant el sentiment nacional expressat en tants períodes de la nostra historia, va creure que el cop de porta de la sentència de l’Estatut i l’incompliment dels acords econòmics sobre el finançament o la desconsideració cap a la nostra llengua pròpia s’acceptarien amb resignació.
Lluny de la resignació, la resposta a la inacció davant d’un problema expressat massivament en les grans mobilitzacions dels darrers quatre anys ha canalitzat el crit d’independència a les urnes. La victòria a Catalunya i al Vallès Oriental d’ERC no es pot traslladar mecànicament a unes eleccions municipals on intervenen fenòmens locals, però tampoc pot considerar-se un fet conjuntural. L’aparició de formacions polítiques relativament noves que disputen l’espai als grans partits (PP, CiU, PSC) i la inadequada interpretació del “problema català” està canviant els mapes electorals, que no són dibuixos freds, sinó la suma de voluntats individuals que es decanten per la seva vivència quotidiana d’aquesta situació general.
Per Montserrat Tura
